Arribada de «los Nacionales»

Nos llega la orden por la noche del lunes santo, 11 de abril, y a las tres de la tarde del 12 salimos por la carretera hacia Arén. Hace mucho frío, el cielo gris. Pasamos el Puente de Montañana con respeto, recordando los muertos que costó a los requetés. El río no lleva mucho agua i parece que hubiera podido pasarse por varios vados próximos, como en realidad creo que hacen los Ortiz de Zárate. Andar y andar, unos quinze kilómetros. Llegamos a las seis. Nos reciben con una alegría imponente. No era cuento lo que nos habían dicho de la 69 Compañia. Los soldados se alojan bien y pronto. Los obsequian con todo el vino que quieren; bueno, con algo menos, porque los burgaleses no se sacian fácilmente. Uno de los que repite la visita nos lleva a los oficiales a casa del médico, que había estado escondido hasta ahora. Oímos la radio con un interés loco. El avance es ya decidido en toda la zona de operaciones. Se penetra hacia Tarragona o Castellón y si Dios no lo remedia, cualquier día de estos llegará al mar la Quarta de Navarra.

El médico quiere obsequiarnos con coñac y saca una botella escondida como él desde el día del Alzamiento, con gran misterio, casi con emoción. Es "Tres Cepas" de Domenq, lo de siempre, lo que a nosotros nos sobra. No lo sabe él y no queremos quitarle la emoción de obsequiarnos con lo mejor, con lo que nadie tenía hasta entonces. Lo paladeamos y, con asombro nuestro, sabe bastante mejor que lo que tomamos a diario en cantidades poco prudentes. Claro, como que la fabricación apresurada por la ingente demanda está acabando con "la madre" solera y hasta con los toneles del señor Domenq. Termina el parte de la radio, suena el himno nacinal y damos ejemplo levantándonos con un salto prusiano para saludar brazo en alto a sus acordes. La familia del médico se sobresalta un poco. No están para sustos, pero pronto comprenden todos y nos imitan con el mayor germanismo que puede pedirse a paisanos y paisanas. Dormimos allí, los que no tenemos servicio.

Volvemos a andar a las seis y media de la mañana. Nos resulta un poco cruel este madrugón de levantarnos a las cinco el único día que dormimos en cama, pero así es la guerra. Andar y andar hasta cerca de veinte kilómetros que habrá de Arén a Pont de Suert, nuestro destino, remontando el río Ribagorzana casi hasta la afluencia del Noguera de Tor, un kilómetro al norte de este "Puente de la Suerte". Pasamos por Sopeira, en la carretera que va bordeando el río y ya muy abanzada la marcha nos desviamos a la izquierda para reconocer Santorens, nuestro último pueblo de la provincia de Huesca, pues no podemos olvidar la misión de flanqueo divisionario, aunque en realidad parezca que vamos de excursión. Santorens está al pié de un fuerte cerro, con más de 1.500 metros de cota y en lo alto la ermita de San Pedro.

[@more@]

A Pont de Suert llegamos un poco tarde, entre dos luces. Nos alegra saber que es el primer pueblo catalán que pisamos. El tiempo está lluvioso, el suelo desempedrado y resbaladizo. Me doy prisa para localizar la casa que Teodoro, el ayudante, señala que será mi alojamiento y la oficina de mi compañia. El pueblo tiene ya pinta de pirenaico, con tejados oscuros o pálidos, bastante inclinados. Una señora anciana y encorvada sale muy ligera de la casa y murmura junto a mi algo extraño, que me suena a maleficio. Es así como:

– "Bondiatingui…"

– Que Dios la vendiga- digo. Mas vale pensar bien.

Por Barbastro y más por Benabarre y mucho más por Montañana, ya hay cierto dialectismo catalán, pero yo no me imaginé que aquella mujer me saludaba normalmente dándome los buenos dias. De momento, renuncio a entender el catalán, Luego, tomando copas, nos hacemos amigos de unos paisanos. En la charla sale en seguida una distinción regional. Dicen:

– Claro, ustedes los castellanos…

– Oiga, amigo, que yo soy gallego- aclara Teodoro.

– Y yo andaluz- dice el sargento Cobo.

– Bueno, es igual, no siendo catalanes, nosotros los llamamos castellanos a todos…

Cien días de fuego, J.M. Gárate (Ed. Queralt, 1971).

1 comentari

Areny de Noguera (versió arenys.org)

Municipi de la comarca de la Ribagorça,situat a la Franja i per tant integrat administrativament a l’Aragó que en espanyol anomena al municipi amb el nom d’Arén. Es troba a 708 metres sobre el nivell del mar. Amb una població de 280 habitants en el municipi, arriba al voltant dels 400 habitants en considerar els deu nuclis restants que conformen el municipi, entre ells: Betesa, Bergany, Campamento, Cornudella… El nucli urbà s’ha convertit en lloc de segona residència afavorit per la bellesa de l’entorn. Areny és el centre comercial i administratiu de la depressió situada en el curs mig de la Noguera Ribagorçana.

La seva economia es basa en la ramaderia i agricultura, encara que aquesta última es manté amb força dificultat. La proximitat de les centrals elèctriques no asseguren feina per a la població, però pateixen els inconvenients del embassaments i canalitzacions del riu Noguera Ribagorçana. Actualment estan millorant els serveis per poder incrementar l’oferta turística que ja s’explota a la comarca amb activitats com ara la cacera, rica en nombre i espècies, sobre tot del porc senglar

[@more@]

Areny compta en els seus carrers amb edificis notables i molt antics. És digne de veure la Plaça Major que es troba rehabilitada i cases nobles com la Casa del Governador on hi ha el "Centro de Interpretación de la Ribagorza". Aquest centre va començar a funcionar l’any 1995 amb la finalitat d’acostar al visitant a la història, art, cultura i la natura de la comarca, trets físics, humans i biològics que la fan única i que poden ajudar a entendre la relació de l’home amb el territori.

Al nucli urbà s’alternen els típics carrers estrets amb amplies places com la que hi ha davant de l’església parroquial de Sant Martí, construcció barroca del s.XVIII i centre de reunió dels habitants. Així mateix, el visitant va trobant arcs amb regust gòtic que creuen el cel i envolten els carrers a voltes com a contrafort, a voltes com a pas elevat entre cases.

Les festes patronals es celebren el 23 de Maig en honor a San Cristo patró del poble. Segons s’explica, aquest patró va ser precedit per Sant Martí, com mostra algun indici de l’església parroquial, fins que una minyona d’una casa del poble va trobar dins d’un armari un Sant Crist plorant. Durant les festes el poble es troba molt animat.

L’any 1997, quan casualment un geòleg estava realitzant la cartografia geològica de les rodalies, es van trobar restes de dinosaure hadrosaura -dinosaures herbívors que s’aguantaven sobre dues potes i tenien una gran cua- i diverses petjades. A aquestes troballes, de fa 70 milions d’anys, cal afegir la presència de restes de plaques de tortuga i dents de cocodril.

Restes arqueològiques: Les troballes realitzades a la roureda propera a ca l’Hostalet per Tirso Gracia Bardají foren publicades per primera vegada l’any 1997. Areny compta amb jaciments prehistòrics importants on hi ha diversos dòlmens, un menhir i apilaments de pedres que per la seva forma suggereixen sepultures o cercles petris.

En l’aspecte gastronomic cal destacar la llonganissa, la botifarra dolça, el xai a la brasa, el cabrit, la "chireta" i les "coquetas".

Comentaris tancats a Areny de Noguera (versió arenys.org)

Jurament Feudal 1028- 1047 (Anònim segle XI)

Juro ego, Radolf Oriol, filiun Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilga. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vós ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de <de> mandaré. Quamu aci est <est> scriptu et omo ligere hic pote sí vos <a> te (n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deum et sanctis suis.[@more@]

Contingut

Juru jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Gibert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demanaré. Com ací escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Deu i pels seus sants.

Primers textos de llengua catalana, a cura de J. Moran i J. A. Rabella (Ed. Proa. Barcelona, 2001).

Comentaris tancats a Jurament Feudal 1028- 1047 (Anònim segle XI)

comtat de la Ribagorça

El nucli del comtat de Ribagorça comprenia les conques de l’Éssera i de l’Isàvena i una bona part de la conca de la Noguera Ribagorçana. És probable que el primer comte de Pallars-Ribagorça fos Guillem I de Tolosa (vers el 806). Això no obstant, els primers comtes de Pallars-Ribagorça dels quals es té notícia són Bigó (806-816) i Berenguer I de Tolosa (816-833). Vers el 833 imposà el seu domini polític sobre la regió el comte aragonès Galí II (~833-~848), que seria desposseït per Frèdol I de Tolosa (848-~852). Frèdol fou succeït vers el 852 pel seu germà Ramon I de Tolosa (~852-863) i el fill d’aquest Bernat II de Tolosa (863-~872). La mort violenta del darrer per Bernat III de Tolosa motivà una reacció en terres de Pallars-Ribagorça, on sorgí una dinastia independent amb Ramon II de Pallars-Ribagorça (872-~920), que surt a les Genealogies de Roda com a cap i primer de la sèrie en la família comtal de la regió ribagorçana. A la seva mort, els seus fills es dividiren l’herència: Isarn I i Llop I obtingueren Pallars, mentre que els altres fills, Unifred I (dit Bernat) i Miró I, s’atribuïren Ribagorça. Unifred I (mort vers el 950), dirigí abans del 916 la conquesta de les terres centrals de Ribagorça envaïdes pels sarraïns de Muhammad al-Tawil el 908. El matrimoni amb Toda, filla del comte aragonès Galí III, facilità l’expansió del domini polític d’Unifred sobre la comarca de Sobrarb. Amb tot, sembla que entre el 943 i el 948, Sobrarb passà al domini de Garcia III de Pamplona. Unifred restaurà i dotà el monestir d’Ovarra i governà conjuntament amb el seu germà Miró I (mort poc després del 954). És probable que ambdós, a la mort de llur germà Ató (~949), bisbe de Pallars-Ribagorça, aconseguissin de crear el bisbat privatiu de Ribagorça (bisbat de Roda). Miró fou casat amb una tal Gemo i tingué un fill, Guillem I (mort poc després del 975), que ja es titulava comte l’any 947. L’oncle de Guillem I, l’esmentat Unifred, tingué tres fills, Ramon, Galí i Ava. Dels tres, Ramon III (mort vers el 960) heretà la dignitat comtal i probablement governà conjuntament amb el seu cosí germà Guillem I. Seguint els passos del seu pare i del seu oncle, Ramon III feu construir i consagrar l’església de Sant Vicenç de Roda (956), que convertí en seu del bisbat ribagorçà, que ocupà aproximadament des del 955 el seu fill Odesind.

[@more@]Del seu matrimoni amb Garsenda de Fesenzac tingué sis fills: Unifred, Arnau, Isarn, Odesind, Ava i Toda. Amb l’excepció d’Odesind, que fou bisbe de Ribagorça, i d’Ava, que es casà amb el comte de Castella Garcia I, els quatre fills restants participaren conjuntament en la successió, sota la direcció de Unifred II (mort vers el 979), que juntament amb els seus germans atorgà un precepte a Alaó (975). Unifred morí sense fills i fou succeït al capdavant del llinatge pel seu germà Arnau I (mort vers el 990), que féu donacions a Lavaix (966 i 988-990). Mort Arnau, els membres restants de la casa de Ribagorça, Garsenda, Isarn i Toda, l’any 990, dotaren el cenobi d’Ovarra amb les viles de Calbera, Castrocit i Morens. El comte Isarn I, darrer descendent masculí legítim del casal ribagorçà, morí lluitant contra els sarraïns probablement a la batalla d’Albesa, pel febrer del 1003. Succeí Isarn al capdavant del comtat la seva germana Toda I, en temps de la qual el cabdill cordovès ‘Abd al-Malik devastà la plana de Ribagorça, prengué la seu de Roda, on feu presoner el bisbe Aimeric, i arribà fins a Rallui i Nocelles (1006). Toda es casà (vers el 1008) amb el comte Sunyer I de Pallars, però aviat restà vídua (1011). Cridà aleshores al govern del comtat el seu nebot Guillem II, fill il·legítim del seu germà Isarn I, que residia a la cort de Castella. Si bé sembla que Guillem II (~1011-17) s’imposà en el comtat amb l’ajuda de tropes castellanes del seu cosí, el comte Sanç I, a la fi morí a mans dels homes de la Vall d’Aran, que refusaven el seu domini (1017). La mort de Guillem II, sense successió directa, fou aprofitada pels sarraïns per infiltrar-se per la regió meridional i central de Ribagorça i cap a Sobrarb, i ocupar les comarques de Roda i de Santa Liestra. Mort Guillem II, els membres més propers del casal ribagorçà eren els fills d’Ava i Garcia I de Castella: l’esmentat comte Sanç I (que morí el mateix any 1017) i Major, muller del comte Ramon IV de Pallars Jussà. Al seu torn Sanç I deixà una filla, també dita Major, casada amb el rei Sanç III de Pamplona. Hi havia, doncs, una neta i una besnéta de Ramon III, Major de Pallars (Major I) i Major de Pamplona (Major II), i ambdues, o, més ben dit, llurs respectius marits, aspiraren a la successió. Fou el rei de Pamplona Sanç III el qui ocupà militarment la part central de Ribagorça, la situada al N del castell de Llaguarres i en foragità els sarraïns (1018). La part nord del comtat, la formada per la vall de Sos i en conjunt per les conques altes de l’Éssera i de l’Isàvena, al N de la serra de Vallabriga i del Turbó, juntament amb tota la conca de la Noguera Ribagorçana, restaren a les mans de Ramon IV de Pallars i de la seva muller Major I. Vers el 1020 Major de Pallars fou repudiada pel seu marit i es retirà al comtat de Ribagorça —a les terres septentrionals—, d’on Ramon IV intentà d’expulsar-la, potser per prendre-li el comtat. Refugiada finalment a la vall de Sos, la comtessa Major I fou desposseïda l’any 1025, en el curs d’una rebel·lió, semblaria que favorable a Sanç III de Pamplona; s’establí aleshores a Castella, on seria abadessa de San Miguel de Pedroso. El 1025 la incorporació de Ribagorça al reialme de Sanç III ja era un fet; només escapava al seu domini la conca de la Noguera Ribagorçana, que restà a les mans de Ramon IV de Pallars Jussà. És probable que aleshores Sanç III confiés el govern de Sobrarb i Ribagorça al seu fill Gonçal. D’aquesta manera, a la mort de Sanç III (1035), restà format, en profit de Gonçal I de Ribagorça, un reialme efímer amb terres de Sobrarb i Ribagorça. Segons que sembla Gonçal regnà fins el 1043 ó 1044; aleshores Sobrarb i Ribagorça foren incorporats, al naixent regne d’Aragó. Continuà vinculat als reis d’Aragó, des de Ramir I, Sanç III, Pere I (que dugué la frontera del comtat fins a Montsó), Alfons I, Ramir II, fins després del matrimoni de Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Barcelona, que passaria a llurs descendents, els sobirans del Casal de Barcelona Alfons I —II de Ribagorça— (1162-96), Pere I —II de Ribagorça— (1196-1213), Jaume I (1213-76), Pere II —III de Ribagorça— (1276-85), Alfons II —III de Ribagorça— (1285-91) i Jaume II (1291-1322).

La formació de la corona catalano-aragonesa, amb els comtats catalans vinculats al Casal de Barcelona, i el regne d’Aragó amb els antics comtats a ell vinculats dinàsticament (Sobrarb i Ribagorça), plantejà el problema dels límits o fronteres entre les dues grans entitats territorials de la corona (el Cinca): Jaume I fixà la frontera al Cinca, incloent, doncs, les terres de l’antic comtat carolingi de Ribagorça, límit que fou mantingut, fins que la cort de Saragossa del 1300 votà un capítol declarant que Ribagorça, Sobrarb i la comarca de la Llitera fins a la clamor d’Almacelles pertanyien al regne d’Aragó. La consegüent protesta dels catalans cristal·litzà a la cort de Barcelona del 1305, on s’aprovà un capítol, contrari al de la cort de Saragossa, que declarava que Catalunya s’estenia de Salses al Cinca. Jaume II no aprovà aquest capítol, però anys després volgué pal·liar els resultats de tal decisió donant Ribagorça, entre Troncet i la Noguera Ribagorçana, amb el títol de comtat i en qualitat de feu honorat, al seu fill l’infant Pere (1322). El comte de Ribagorça hauria de restar vinculat al sobirà de la confederació segons els lligams prevists pels Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya, però hauria d’assistir a les corts d’Aragó. Era una solució incompleta que no satisfeia les reivindicacions dels catalans, els quals continuaren considerant el país fins al Cinca com a català. Titulars del comtat deRibagorça foren Pere IV de Ribagorça (1322-81), Alfons IV de Ribagorça (1381-1412), duc de Gandia i pretendent a la corona en l’interregne de 1410-12, i Alfons V de Ribagorça (1412-24/25), duc de Gandia i també pretendent. Mort sense fills el darrer titular, el comtat revertí a la corona i el comte-rei Alfons el Magnànim el cedí al seu germà, l’infant Joan —Joan I de Ribagorça (1425-58)—, que, en esdevenir rei de Catalunya-Aragó (1458), deixaria el comtat, primer al seu fill, el príncep Ferran de Girona, I de Ribagorça (1458-69), i després al seu altre fill, legitimat, Alfons d’Aragó, duc de Vilafermosa (Alfons VI de Ribagorça, 1469-85).

Els ribagorçans eren feudataris i, bé que en qüestions patrimonials es regien pels costums locals o pels furs d’Aragó, les relacions feudals es regien pels Usatges de Barcelona. El país es governava pel consell general de Ribagorça, format pels procuradors de tots els llocs i les viles, que es reunia anualment a Benavarri, seu del justícia de Ribagorça. Fins el 1571 tot Ribagorça havia depès eclesiàsticament del bisbat de Lleida o de les jurisdiccions exemptes de Sant Victorià d’Assan, de Lavaix i d’Alaó, però en aquella data, tota la vall de l’Éssera, una bona part de la de l’Isàvena i les terres del Cinca al N de Montsó passaren al nou bisbat de Barbastre, fet que accelerà l’aragonització i, després, castellanització del sector oest del país, centrat a Graus. Durant el govern del comte Martí I (1550-81) es produïren contínues revoltes dels ribagorçans, que pretenien de passar a la jurisdicció reial; el 1554 els lletrats de la cort de Felip II de Castella declararen que el feu s’havia extingit, però el tribunal del justícia major d’Aragó defensà els drets del comte. Felip II de Castella volgué restablir l’ordre, però dubtà de reprendre la jurisdicció directa del comtat, cosa que desencadenà una veritable guerra civil entre els partidaris del comte i els partidaris del rei. Finalment, Felip II de Castella optà per obligar a la renúncia del comte Ferran (1591) en canvi d’una compensació econòmica. El 1633, Felip IV de Castella concedí a Graus un segon justícia de Ribagorça, amb jurisdicció separada del de Benavarri.

El 1642, durant la guerra dels Segadors, Benavarri es lliurà a les forces franco-catalanes amb pacte que el comtat s’unís a Catalunya, però aquesta nova unió fou efímera (1642-44). El 1705, al començament de la guerra de Successió, Ribagorça declarà obediència a Carles III al mateix temps que ho feia la resta del Principat, mentre que encara Aragó es trobava de la banda de Felip V. Amb la Nova Planta, Ribagorça esdevingué un corregiment o partit d’Aragó, fins que el 1834 es transformà en partit judicial de Benavarri (desaparegut el 1965 i substituït pels de Barbastre i Boltanya) dins la nova província d’Osca, excepte el sector sud, que fou incorporat als de Tamarit de Llitera i de Barbastre.

Comentaris tancats a comtat de la Ribagorça

introducció

Del llibret "Toponimia de Ribagorza" de Javier Terrado Pablo, en castella. Edició 2001 (DGA; Ed. UdL).

Ja que la llengua varia d’uns municipis a uns altres, les normes ortogràfiques que vam emprar aquí no tenen per quines ser les mateixes que les usades en altres treballs. Cada autor serà lliure d’adoptar els criteris que al seu judici, reflecteixin millor la llengua de la zona.

L’ortografia amb que apareixen escrits els topònims no té, òbviament, cap pretensió normativa. No podem atribuir-nos funcions que pertanyen per dret a les institucions competents en la matèria. La nostra ortografia obeïx a una fi exclusivament pràctica: evitar confusions i procurar que els nostres lectors sàpiguen com es pronuncia habitualment un nom.

Usarem la forma castellana Arén per a referir-nos a l’entitat administrativa constituïda pel municipi. És aquesta la forma oficial, la qual figura en els documents administratius aragonesos. L’han usat escriptors nascuts en Arén, com els pares escolapis Ramón Castel i Luis Gracia. La forma patrimonial catalana Areny, per a referir-nos a la vila, el principal nucli de població, per a diferenciar-la dels llogarets que van formar part de l’antic municipi d’Areny i dels municipis agregats de Betesa i Cornudella.

[@more@]

Comentaris tancats a introducció

Els nostres dinosaures.

Fa 65 milions d’anys. Diversos jaciments han posat al descobert els dinosaures que van viure al país abans de l’extinció.

DOSSIER/ Terra de dinosaures- presència- del 15 al 21 de setembre del 2006.

Andrés Luengo.

TERRA DE DINOSAURES.

Les petjades de Fumanya, els ous de Coll de Nargó i els ossos d.Isona exhumats els dos últims decennis han convertit els jaciments catalans en una referència de la paleontologia europea a l.hora de conèixer la megafauna del cretaci, just abans de l.extinció de fa 65 milions d.anys.

[@more@]

_ El mamífer més gran no superava la mida d.una rata i duia una vida nocturna, quasi clandestina, per esquivar els depredadors. Faltaven 62 milions d.anys per a l.aparició del primer homínid. I l.home de Cromanyó .o sigui, nosaltres. encara trigaria tres milions d.anys més: només en fa 35.000 que existim. Abans d.ahir, en termes geològics. I és que hem viatjat 65 milions d.anys enrere, just al moment abans que l.efecte d.hivernacle provocat pel vulcanisme que durant dos milions d.anys havia sacsejat el subcontinent indi i la caiguda d.un meteorit gegantí a la península del Yucatán (Mèxic) causés l.extinció del cretaci superior, que va liquidar tres de cada quatre espècies vives. Va ser l.última de les grans extincions, però no la més catastròfica: la del paleozoic, fa 250 milions d.anys, havia exterminat el 90 per cent de la biodiversitat del planeta. Però situem-nos just abans de l.últim cataclisme: els dinosaures dominaven la Terra, i el que

avui són els Pirineus tot just comen çaven a emergir, fruit de la col·lisió entre la península Ibérica .aleshores, una illa. i la massa continental europea. L.oceà Atl àntic també començava a retirar-se cap al golf de Biscaia i la part més oriental de la serralada .llavors formada per grans planúries. ja s.havia assecat, peròels aiguamolls arribaven encara fins al que avui és la conca de Tremp, al Pallars Jussà; la vall d.Àger, a la Noguera; la vall del Sallent, a l.Alt Urgell, i Vallcebre,

al Berguedà. Un clima tropical i humit, similar al que Avui podem trobar al golf de Mèxic, una temperatura mitjana de 35º i una vegetació integrada principalment per coníferes i palmeres gegants configuraven l.hábitat ideal perquè hi prosperessin titanosaures, hadrosaures, anquilosaures, braquiosaures i dromeosaures. És a dir, les últimes espècies de dinosaure que van viure sobre la capa de la terra. No vivien sols: la megafauna d.aquells protopirineus incloïa

cocodrils, tortugues i pterosaures .o rèptils voladors., i mamífers i insectes ocupaven un nínxol

ecològic marginal en aquell escenari tan poc hospitalari.

Aquest és a grans trets el panorama dibuixat per la paleontología catalana. Una ciència que

arrenca de manera sistemática tot just als anys vuitanta, amb els treballs pioners de Josep Vicenç

Santafé, i que ha rebut un impuls decisiu des que el 2001 l.Institut Miquel Crusafont de Sabadell, amb l.investigador i paleontòleg Àngel Galobart al capdavant, va assumir la direcció del projecte Terra de Dinosaures, que coordina les investigacions en curs a les quatre grans zones de jaciments.

Una advertència preliminar: no ens trobem davant de jaciments de segona fila, sinó d.autèntiques estrelles dintre de la paleontología europea i mundial: «La franja que s.estén des d.Arèn, a Osca, fins a les valls de l.Aude i de la Garona i les Corberes orientals, ja al vessant nord dels Pirineus,

està formada per roques sediment àries dels vuit o deu últims milions d.anys abans de l.extinció. Només a Montana i a les Rocalloses, als EUA, s.ha estudiat aquest període .el final del cretaci superior. amb una amplitud i abundància de fòssils equiparable. » Té el seu punt la possibilitat .ben plausible, segons els paleontòlegs. que l.últim .llangardaix terriblement gran. .que és el que vol dir, literalment, dinosaure . pul·lulés posem per cas que per Fumanya, el més important (i més espectacular) jacimentde petjades d.Europa

Comentaris tancats a Els nostres dinosaures.

Altres indrets del terme i 11

Els Molins i Belarta[@more@]Aigua avall del cap de municipi, prop de la confluència del barranc de Rigatell amb el d’Ovís, per a formar el torrent d’Aulet, hi ha el poblet dels Molins (forma castellana: Los Molinos) o de Sant Pere dels Molins (1 h el 1991). Documentat l’any 981, la seva església fou consagrada el 987 pel bisbe Eimeric de Roda, el qual la donà al monestir d’Alaó.
L’any 1495 hi havia 2 focs. La seva església de Sant Pere, dita del Carlà (d’Alaó), es troba en ruïnes (data del segle XII i és romànica). A prop hi havia el Molí de Seneta.
Un altre despoblat del terme és el de Belarta, a l’extrem septentrional, a 1 604 m, en un replà de la serra del Cis.
Sota mateix neix el torrent d’Ovís. El topònim sembla un nom d’origen germànic i el lloc era conreat l’any 964. Hi ha les ruïnes de la capella de Santa Margarida.
L’antiga quadra de Sant Vicenç del Sas era a la part sud-occidental del terme. Fins fa pocs anys encara es conservava la capella de Sant Vicenç que hi havia a 1 574 m (pertanyia a Lavaix per donació comtal del segle X).
A la capçalera del barranc de Rigatell hi ha el santuari de la Mare de Déu de Rigatell, d’estil romànic, del segle XII. En procedeix un frontal d’altar romànic (del segle XII) conservat al Museu d’Art de Catalunya i dedicat a la Mare de Déu; s’hi representen escenes de la seva vida sobre un fons amb relleus d’estuc que devia anar recobert de fulla d’estany.
És de la mateixa escola el frontal de Tresserra conservat al Museu Diocesà de Lleida.

Comentaris tancats a Altres indrets del terme i 11

Altres indrets del terme 10

Santa Eulàlia i Ovís[@more@]Aigua amunt del torrent d’Ovís trobem dos antics despoblats. El de Santa Eulàlia, a 1 300 m, és a l’interfluvi entre aquell torrent i el de Santa Eulàlia, que hi desguassa. La seva església parroquial, avui sense culte, és dedicada a Santa Eulàlia i pertangué al monestir d’Alaó per venda que féu del lloc, el 1414, Ramon, vescomte de Coserans, a l’abat d’Alaó, Guillem de Vilamur. El temple és romànic, del segle XII, d’una nau i absis circular. El lloc és mencionat el 987. Al segle XV fogatjava juntament amb Betesa 13 focs. El 1970 hi havia 8 h.
El despoblat d’Ovís es troba entre el torrent d’aquest mateix nom i el torrent de Sant Marc, que hi aflueix per la dreta, al peu de la serra del Cis. L’església és dedicada a Sant Joan. Documentat el nucli l’any 987, el nom és d’origen pre-romà amb sufix bascoide. L’any 1495 hi havia documentats 5 focs. El 1970 hi vivien encara 49 h.

Comentaris tancats a Altres indrets del terme 10

NUEVAS EVIDENCIAS DE ORNITÓPODOS «ENANOS»

EN EL MAASTRICHTIENSE SUPERIOR EUROPEO (BLASI 5, ARÉN, HUESCA)

CRUZADO-CABALLERO, P.1 y CANUDO, J.I.2

Grupo Aragosaurus. Área y Museo de Paleontología, Facultad de Ciencias, Universidad de Zaragoza.

Emails: 1penélope@unizar.es, 2jicanudo

Los primeros descubrimientos en Europa de restos de hadrosaurios provienen de los yacimientos clásicos de Bélgica y Rumania de finales del siglo XIX y principios del XX, pero hasta la década de 1970 no se encontraron en los Pirineos. Las teorías tradicionales consideran a estos hadrosaurios europeos del final del Cretácico como pertenecientes a clados primitivos conservados como endemismos en el archipiélago europeo, y en los que se dieron casos de enanismo como enTelmatosaurus transsylva (Weishampeletal.1993).

Pero el origen de la asociación de hadrosaurios europeos parece ser más compleja. Investigaciones recientes han demostrado la existencia de al menos un hadrosaurio lambeosaurino en el Maastrichtiense superior de Arén (Blasi 3) (Cruzado-Caballero et al. 2005). Esto nos indicaría la presencia de dos taxones, al menos, en los hadrosaurios europeos del final del Cretácico. En esta comunicación presentamos evidencias de la presencia de enanismo en un taxón de hadrosaurio, distinto de Telmatosaurus transsylvanicus, proveniente de Blasi 5. Mediante un estudio comparativo de material postcraneal (húmeros) de un hadrosaurio de Blasi 5 y Telmatosaurus transsylvanicus Nopcsa 1900. Los húmeros de Telmatosaurus transsylvanicus estudiados proceden de la colección del Franz Barón Nopcsa depositada en el Natural History Museum de Londres (anteriormente British Museum).

[@more@]

El yacimiento Blas 5 está incluido en la secuencia de Blasi (Arén, extremo noreste de la provincia de Huesca), que está formada por seis yacimientos, uno situado en el techo de la Formación Arén (Blasi-1) y el resto (Blasi 2-5) en la parte más baja del Grupo Tremp (Formación Conques). En esta área la unidad está formada por lutitas gris anaranjadas y marrones intercaladas con niveles areniscosos y microconglomeráticos con restos de vertebrados. Son facies continentales, fundamentalmente fluviales y con escasa influencia marina restringida a la parte más baja de la formación. Blasi 5 es el más moderno de la secuencia y se sitúa en la parte media de la Formación Conqués.

Los húmeros de la colección de Franz Barón Nopcsa proceden de la formación Sînpetru en la Cuenca de Hateg al oeste de Rumania. Esta formación está formada exclusivamente por sedimentos detríticos que varían desde conglomerados gruesos (ruditas, incluyen cantos de 15 a 20 cm de diámetros) hasta arcillas (lutitas). El componente principal son areniscas poco cementadas, masivas, pobremente clasificadas en secuencias grano-decrecientes (Weishampel et al. 1991).

En Blasi 5 es abundante el material craneal (¿yugal?) y postcraneal desarticulado de hadrosaurio (vértebras dorsales, cervicales, húmero y falanges). Las vértebras presentan los arcos neurales bien fusionados indicando la presencia de individuos adultos. Además, no se han detectado ningún otro carácter que nos revele la presencia de individuos inmaduros. El húmero Bla5-8 es un húmero izquierdo incompleto que solamente conserva la parte media, incluida la cresta deltopectoral. Las medidas de longitud total obtenidas para este resto de húmero (160 mm) son grandes si las comparamos con los húmeros completos de Telmatosaurus transsylvanicus estudiados (BMNH R3842, BMNH R3845 y BMNH R4914, con medidas de 225 mm, 200 mm y 232 mm respectivamente). Pero es pequeño para las medidas de otros hadrosaurios laurásicos (hadrosaurinos: 501- 694 mm, lambeosaurinos: 305- 580 mm). El pequeño húmero de Blasi 5 se diferencia de Telmatosaurus transsylvanicus, entre otros caracteres, por el distintivo mayor desarrollo de la cresta deltopectoral, un estrecho borde anterior de la cresta deltopectoral y una marcada inserción del Músculo latissimus-dorsi. El gran desarrollo de la cresta deltopectoral es una sinapomorfía de los lambeosaurinos, por lo que el húmero Bla5-8 podría pertenecer a este clado (Weishampel et al. 2004) e incluso estar relacionado con el lambeosaurino de Blasi 3.

En resumen, en Blasi 5 hay un hadrosaurio de pequeño tamaño distinto de Telmatosaurus transsylvanicus, que indicaría que el proceso de reducción de tamaño debido a la insularización, también pudo afectar a algunos hadrosaurios más derivados y no exclusivamente a las formas primitivas.

Referencias

Cruzado-Caballero, P., Canudo, J. I. y Ruiz-Omeñaca, J. I. 2005. Nuevas evidencias de la presencia de hadrosaurios lambeosaurinos (Dinosaurio) en el Maastrichtiense superior de la Península Ibérica (Arén, Huesca).

Weishampel, D.B., Norman, D.B. y Grigorescu, D. 1991. The dinosaurs of Transylvania.

Weishampel, D. B., Norman, D. B. y Grigorescu, D. 1993.

Weishampel, D.B., Dodson, P. y Osmolska, H. (eds.) 2004. The Dinosauria, 2nd ed. 861 p.

Geogaceta 38, 47- 50. National Geographic Research and Exploration, 7(2), 196-215. Telmatosaurus transsylvanicus from the Late Cretaceous of Romania: The most basal hadrosaurid dinosaur. Palaeontology, 36 (2), 361-385.

"IV Encuentro de Jóvenes Investigadores en Paleontología Libro de resúmenes "

Comentaris tancats a NUEVAS EVIDENCIAS DE ORNITÓPODOS «ENANOS»

Dinosaurios hadrosaurios ‘enanos’ en Arén (Huesca)

Las investigaciones desarrolladas en el yacimiento Blasi-3 y Blasi-5 de Arén (Huesca) por parte de Penélope Cruzadado del Grupo de Investigación Aragosaurus demuestra la presencia de una especie de dinosaurio hadrosaurio de pequeño tamaño.[@more@]

Los estudios en marcha determinarán a qué especie pertenecen, pero se puede adelantar que no pertenece a Telmatosaurus del final del Cretácico de Rumania. Telmatosaurus es también un hadrosaurio "enano" que se ha relacionado con la insularidad del final del Cretácico en lo que hoy conocemos como Europa. En el archipiélago europeo se produciría procesos de enanismos, de manera similar a como se ha propuesto para el recientemente descrito hombre de Flores. El pequeño hadrosaurio de Arén indica que este proceso de disminución de tamaño se produjo en las islas de Europa occidental y en otras especies distintas de Telmatosaurus. Nuestra investigación esta centrada en estudiar si podría ser un nuevo hadrosaurio sin describir, aunque por el momento, el material del que se dispone es demasiado fragmentario para poderlo afirmar. Los primeros resultados de esta investigación se presentaron recientemente en el EJIP 2005, congreso para jóvenes investigadores en Paleontología celebrado en Salamanca.

Comentaris tancats a Dinosaurios hadrosaurios ‘enanos’ en Arén (Huesca)