Varis són els motius: En aquests anys
han nascut altres blocs semblants que donen millor informació que la
que aquest bloc ha pogut anar donat, les xarxes socials són un dels
altres motius. Segon, on aquest bloc esta allotjat a deixat de donar
servei, tercer, la manca de temps que fa que la dedicació caigui
sota mínims.

Total, agrair a tots els que heu anat
seguint les informacions a través d’aquest, esperant que ens podem
tornar a retrobar. Gràcies.

Tweet

Osca és la segona província amb més percentatge de trams amb
índex de risc alt d’accidents. El 23,1% de les carreteres d’osca tenen un índex
de risc mig- alt i, a més, al territori alt- aragonés es troba el tercer tram
més perillós d’Espanya, la carretera N-230, des de l’accés a Sopeira fins a
Pont de Suert. En els últims 3 anys s’han registrat en aquest tram 13 accidents
greus i la seva intensitat mitjana de tràfic és de 3.099 vehicles al dia. Però
hi ha altres dos punts més d’aquesta via que tenen risc mig- alt: entre
l’encreuament de la C-1311 i l’accés a Sopeira i entre la variant de Benavarri
i l’encreuament de la C-1311. Aquestes dades les recull el vuitè informe EroRap
que publica el Real Automovil Club d’Espanya (RACE)

Tweet

La revista geológica canadiense “Canadian Journal of Earth
Science” recoge en su número de diciembre el trabajo liderado por el
grupo Aragosaurus-IUCA de la Universidad de Zaragoza y en el que han
participado también investigadores de la Universidad del País Vasco y
el Museo del Jurásico de Asturias (MUJA).

Las investigaciones se han basado en los fósiles
craneales hallados y excavados en el yacimiento denominado Blasi 1, en
la localidad ribagorzana de Arén, dentro una serie de campañas que
comenzaron en 1997 y que no se habían podía estudiar con detalle hasta
la fecha.

El dinosaurio ha recibido el nombre de Blasisaurus canudoi,
en honor al yacimiento donde fue localizado, Blasi, y al paleontólogo
aragonés José Ignacio Canudo, canudoi, líder del grupo Aragosaurus-IUCA,
por su contribución al estudio de los dinosaurios ibéricos.

Según explican en la nota de prensa de la UZ,
“Blasisaurus pertenecía al grupo de hadrosáuridos llamados
lambeosaurinos que se caracterizaban por la presencia de estructuras
alargadas o crestas en la cabeza (un ejemplo sería Parasaurolophus),
y con unas mandíbulas con cientos de dientes capaces de triturar las
plantas más duras, relativamente pequeño, entre los cinco y los siete
metros de longitud y los 400 y 500 kilogramos de peso”. Su cresta es
una estructura hueca, como unos tubos por los que pasa el aire, que era
empleado para emitir sonidos y bramar en época de celo.

Su descubrimiento, según indican los investigadores,
viene a confirmar, por un lado, que en Europa existieron este tipo de
dinosaurios con crestas, que se creían exclusivos de Asia y América, y
por otro, que Europa estuvo conectada en algún momento al continente
asiático. Según los investigadores, “hace 66 millones de años Europa
estaba compuesta de grandes islas que, se pensaba, impedían la
dispersión de los animales; en el caso de los dinosaurios, como
animales terrestres, tenían dificultades para nadar en grandes masas de
agua marina, por lo que los paleontólogos pensaban que los dinosaurios
evolucionaban de forma endémica en estas islas europeas, algo parecido
a lo que sucedió en las Galápagos con algunas aves”.

El Blasisaurus, sin embargo, cuenta otra
historia: “Son ejemplares que están estrechamente relacionado con los
lambeosaurinos asiáticos de su misma edad, por lo que la conclusión es
inmediata, las islas europeas recibieron migraciones procedentes de
Asia en algunos intervalos al final del Cretácico, posiblemente sucedió
en los momentos de bajada del nivel del mar, en los que estos grandes
animales se aprovechaban de los puentes de tierra para pasar entre
ellas”, explican en la nota.

Pero estos restos también dan información sobre otro
hecho que continua sido objeto de numerosas investigaciones, la
desaparición de los dinosaurios de la tierra. Hay que tener en cuenta
que los restos han aparecido en rocas de hace 66 millones de años, unos
pocos cientos de años antes de que un meteorito marcara la extinción
de los dinosaurios en la tierra. Los investigadores apuntan que este
descubrimiento está permitiendo reconstruir como eran las comunidades
de dinosaurios poco antes de este evento, “lo que permite saber si los
dinosaurios se extinguieron a la vez que la caída del meteorito, o un
poco antes, ya que el Blasisaurus indica que vivieron hasta bien cerca del límite”.

Areny, cuna de investigación
Con este hallazgo Areny se confirma como una de las
cunas aragonesas más importantes de la investigación en dinosaurios.
Cabe recordar que además del Blasisaurus, hace unos años se localizó un
“pariente” suyo, el Arenysaurus,que es también uno de losúltimos
dinosaurios que vivieron en la Península Ibérica. Concretamente, y
según la UZ en el momento de su descubrimiento, es el dinosaurio más
moderno encontrado en Europa, perteneciente al Cretácico Superior.

Tweet

 15/09/2010 (Grupo Aragosaurus 2010. Universidad de Zaragoza)

Tweet

Tot aquest divendres, milers d’internautes
penjaran als seus blocs una entrada sobre el tema d’aquest any: l’aigua al món.
Aquí us parlaré de la Noguera Ribagorçana:

Riu
pirinenc, afluent del Segre per la dreta, prop de Corbins, després d’un
curs de 130 km a través de l’Alta Ribagorça (la vall de Barravés a la
capçalera), i de la Ribagorça (la Terreta, entre els congosts d’Escales i
de Mont-rebei), i des d’aquí fa més o menys de separació entre la
Ribagorça, la Llitera i el Segrià, a la dreta, i el Pallars Jussà i la
Noguera, a l’esquerra.

La seva conca és de 2 036 km². Neix al port de Viella, a més
de 2 400 m d’altitud, i travessa, successivament, amb un traçat de N a
S, i epigenèticament, el granit i el Paleozoic de la zona axial, amb una
vall glacial que acabava a Vilaller; després la Serralada Interior
—serra de Sant Gervàs—, els potents estrats calcaris de la qual travessa
en l’engorjat d’Escales; tot seguit l’ampli sinclinal interior excavat
en les margues cretàcies i eocèniques que formen la Terreta o Noguerola;
després la Serralada Exterior —el Montsec, el Montclús, la serra de
Sant Miquel—, travessada també per feréstecs congosts (de Mont-rebei, de
Blancafort, de Canelles, de la Savina, de Santa Anna); i, finalment,
des de Pinyana, l’ampla plana de la Depressió Central fins a
l’aiguabarreig.

El pantà de Canelles, a la Noguera Ribagorçana – © Fototeca.cat

 

Poc
abans del Pont de Suert rep els afluents de capçalera: per la dreta, la
Valira de Castanesa, i per l’esquerra, la Noguera de Tor, que, amb
l’artèria principal, porten el cabal major. Entre els altres afluents,
només destaca el riu de Queixigar per la seva longitud, que ret les
aigües poc abans del congost de Canelles. Conca molt poc habitada, amb
comunicacions difícils encara, ha estat rehabilitada per les obres
empreses des del 1950 per a l’obtenció d’energia hidroelèctrica per
l’ENHER, que hi ha instal·lat més de 500 000 kW de potència. Les
centrals són les unes de gran salt i de cabal reduït, totes a l’Alta
Ribagorça, com les de Bono, de Caldes (a la Noguera de Tor) i de
Llaucet, amb estanys agençats i petits pantans, i les altres aprofiten
principalment un cabal ja considerable i hom hi magnifica el salt per
mitjà d’altres preses, que, a més, produeixen grans embassaments, totes
les quals són a la Baixa Ribagorça, com la d’Escaldes, amb una presa de
125 m alt., la de Canelles, amb un pantà de 716 hm³ i 150 000
kW i el pantà i la central de Santa Anna, destinat, sobretot a fornir
aigua al canal de Pinyana i de suplir el canal d’Aragó i Catalunya.

El
cabal del riu, que és de 5,2 m³ per segon a Vilaller, passa a 16,7 m³ després de la Valira de Castanesa i de la Noguera de Tor, a 24 m³ al Pont de Montanyana i a 31,3 m³
a Santa Anna. El règim, a la confluència, és nival de transició
mitigat, amb un màxim pel maig i un mínim de retenció nival pel gener.
El factor pluvial mediterrani motiva un màxim secundari pel novembre i
un mínim d’estiu, relatiu, poc profund. Com a frontera entre la
Ribagorça i el Pallars (especialment des del 1322) i entre Aragó i
Catalunya (des dels s. XV i XVI) desplaçà, en aquesta funció, el Cinca.

Font: www.enciclopedia.cat

Tweet

 Alrededor de 5.000 escolares aragoneses estudian catalán este curso, lo
que supone un incremento de aproximadamente 100 alumnos respecto a los
que cursaron el idioma ya sea como área o materia del currículo el
pasado ejercicio. El principal incremento se produce en los centros que
incluyen el catalán en su proyecto lingüístico, es decir, que imparten
varias asignaturas en este idioma, una modalidad que, actualmente,
llevan a cabo cinco centros aragoneses –los colegios Miguel Servet y
José de Calasanz, en Fraga, y los institutos Bajo Cinca, Ramón J.
Sender, en la localidad fragatina, y el IES La Litera, en Tamarite–.

En total, el Departamento de Educación prevé que sean 3.900 los
alumnos que estudien catalán como materia (aproximadamente 20 más que el
curso pasado) y 880 lo hagan como proyecto lingüístico (788 el año
pasado), un incremento que responde, principalmente, al aumento del
alumnado.

Durante el curso 2009/10 se impartió catalán como área o materia
del currículo en 27 centros y en un total de 42 localidades, siempre de
forma voluntaria y, principalmente, en poblaciones de la Franja.

La Ley de Lenguas obligará, a partir del curso que viene, a
ofrecer a los alumnos la posibilidad de estudiar catalán, aunque el
Gobierno de Aragón acumula ya 25 años poniendo ese idioma a disposición
de los estudiantes. Entonces apenas lo estudiaban 700 escolares.

NIVEL C Hace tres años se estableció que los alumnos aragoneses
que hayan finalizado la ESO y han cursado estudios de lengua catalana
reciban automáticamente el título de nivel intermedio o B, aunque el
Gobierno de Aragón trabaja ahora de forma conjunta con la Generalitat de
Cataluña para conseguir el reconocimiento de nivel C o avanzado para
los estudiantes de la Franja. El objetivo es facilitar el acceso al
mundo laboral a los alumnos a través de un nivel más exigente. De este
modo, la intención es que los estudiantes que cursen estudios de catalán
y en catalán en Primaria y Secundaria en centros aragoneses puedan
obtener el nivel C en un plazo de tres años. El Departamento de
Educación del Gobierno de Aragón reconoce estar "trabajando" para que el
Gobierno de Cataluña de luz verde a la medida, tal y como hizo hace
tres años con el nivel B.

En ese periodo de tiempo, un total de 500 alumnos han obtenido
el título de nivel B. El siguiente paso es que superar los estudios de
Secundaria suponga la obtención del nivel C para acceder a puestos de
trabajo públicos y privados en Cataluña. Además, el catalán también
forma parte de la oferta de estudios en las Escuelas Oficiales de
Idiomas.

 (www.elperiodicodearagon.com)

Osca alberga la meitat dels centres que l’imparteixen: (www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=612751)

Tweet

Sant Martí de l’Areny, cel·la benedictina, situada a Areny
de Noguera (Alta Ribagorça, Diòc. Urgell). tres són les esglésies dedicades a
sant Martí que es proposen com a Seu d’aquesta cel·la monàstica documentada com
a sant Martí de Solanum el 845, 903, 968 i el 971, regida ara pel prevere
Altimir. Fou destruïda poc després, novament restaurada i donada el 979 a la
Abadia de santa Maria de Alaó pel comte Unifred i la seva esposa Sancha. Uns la
localitzen a l’església del Castell o la parroquial d’Areny de Noguera, totes
dues dedicades a St. Martí i d’altres al Mas Baix del poble veí de Berganui.

BIBL.: C. Barant “ Les actes de consagració d’esglésies del
bisbat d’Urgell” (segles IX- XIII) a Urgellia, Vol I (1978); M. Serrano, “Notas y documentos históricos
del condado de Ribagorza hasta la muerte de Sancho Garcés” (1035)
Madrid 1912, pàg. 45, 314, 315, 366; J.L. Corral “ Cartulario de Alaón” , Zaragoza, 1984. DOL. 12, 82, 138, 142,172; Gran Enciclopèdia
de Catalunya, Vol. 12, Barcelona 1994. pàg. 377, 378.

Tweet

Sobirà amb títol de rei, al comtat de Ribagorça i a Sobrarb (1035-43). Fill,
segurament el petit, de Sanç III de Pamplona i de Múnia de Castella. El seu pare
llegà tots els regnes al germà gran, Garcia V, i als altres germans, propietats
a Castella, Aragó, Navarra, Sobrarb i Ribagorça.

Els germans petits es rebel·laren contra l’hereu i s’intitularen reis.
Sembla que Gonçal estigué sota la dependència del germà Ramir I i que regnà
sobre una part de les terres de Ribagorça i de Sobrarb, cedits a Ramir I
després que aquest fos derrotat per Garcia V a Tafalla (1043). Gonçal abandonà
aleshores el títol de rei; fou occit per un cavaller dit Ramon de Gascunya.

Tweet

Comte de Ribagorça (~920-~950), dit també Bernat, fill de Ramon II de
Pallars-Ribagorça. Associat al govern en vida del seu pare, dirigí abans del
916 la reconquesta de les terres centrals de Ribagorça, envaïdes pels sarraïns
de Muhammad al-Tawil el 908. Es casà, també abans del 916, amb Toda d’Aragó,
matrimoni que li facilità l’expansió per terres de Sobrarb, que alliberà dels
sarraïns i repoblà.

A la mort de Ramon II, vers el 920, heretà conjuntament amb el seu germà
Miró I el comtat de Ribagorça, mentre que els altres germans, Isarn I i Llop I,
el Pallars. Segons l’historiador àrab al-’Udri, oferí asil a un fill del rei de
Lleida Llop ibn Muhammad, però el 929 li donà mort, juntament amb el seu
seguici, i s’apoderà del seu tresor, que més endavant donà al monestir
d’Ovarra. Sembla que en morir el seu germà Ató (vers el 949), bisbe de
Pallars-Ribagorça, conjuntament amb l’altre germà, Miró I, creà el bisbat
privatiu de Ribagorça, que fou encomanat a un prevere dit Oriolf. Protegí els
monestirs de Lavaix i d’Alaó.

Del seu matrimoni amb Toda tingué el comte Ramon III, Galí i Ava. Les gestes
d’aquest comte, en particular l’alliberament de Sobrarb i part de Ribagorça del
domini sarraí i la restauració d’Ovarra, envoltaren la seva figura d’una
aurèola d’heroi popular, en la qual es basaren els monjos d’Ovarra entre el
1064 i el 1080 per a teixir la llegenda de Bernat de Ribagorça i,
seguint la influència literària francesa, donar-li forma en una cançó, avui
perduda. La llegenda, més o menys modificada per l’erudició documental, serví
de base per a redactar després del 1076 algunes de les anomenades
falsificacions d’Ovarra fetes pels monjos de Sant Victorià, mentre que la cançó
serví de font d’inspiració al monjo Domènec d’Alaó en el seu Cronicó (~1080-90)
i als autors del Cronicó II d’Alaó (~1104) i de la Crònica d’Alaó
renovada (~1154).

D’aquestes fonts hom sap que en versió llegendària Bernat era un familiar de
Carlemany que per ordre d’aquest entrà a la península i, amb l’ajuda dels
francs, alliberà dels sarraïns les regions de Sobrarb, de Pallars i de Ribagorça,
on fundà el monestir d’Ovarra. Al s XIII aquesta llegenda s’occidentalitzà i es
fusionà amb la cançó del comte de Saldaña per donar lloc a una nova llegenda,
la de Bernardo del Carpio.

Tweet

Comte de Pallars- Ribagorça (872-~920), potser fill del comte Llop I de
Bigorra i d’una dona de la casa comtal de Tolosa. Degué apropiar-se del comtat
l’any 872, quan Bernat de Tolosa, que era comte d’aquestes terres, fou mort per
uns fidels de Bernat Plantapilosa. La política del nou comte s’orientà cap a
consolidar la independència del comtat, separat aleshores del casal tolosà; per
això cercà l’aliança del Banu Qasi Muhammad ibn Llop, i convertí el Pallars en
bisbat privatiu, segregat del d’Urgell (després del 888). Un intent de compra
de la ciutat de Saragossa (884) al Banu Qasi fou desbaratat per un exèrcit
cordovès comandat pel general Hasim ibn ‘Abd al-Aziz.

En el seu temps hi hagué dues expedicions sarraïnes contra el comtat: la del
904, en què el senyor de Lleida Llop ibn Muhammad saquejà terres pallareses
prenent els castells de Sarroca de Bellera, Castissent i Mola de Baró, i la del
908, en la qual Muhammad al-Tawil d’Osca ocupà la regió central de Ribagorça
(Roda, Montpedrós). Durant la incursió del 904 fou capturat el seu fill, Isarn,
que estigué pres a Tudela catorze anys. És probable que Ramon II participés en
el cop d’estat que el 905 entronitzà a Pamplona la dinastia Ximena amb el seu
nebot Sanç I Garcès. L’any 920 els habitants de la vila de Baén li feren
donació de llurs alous. Estiguè casat amb Ginigenta, filla d’Asnar Dató, i en
segones noces (~904) amb una dona de la família Banu Qasi, filla de Mutarrif
ibn Llop; tingué cinc fills: Unifred (dit Bernat), Miró, Llop, Isarn i Ató.

Tweet