Els nostres dinosaures.

Fa 65 milions d’anys. Diversos jaciments han posat al descobert els dinosaures que van viure al país abans de l’extinció.

DOSSIER/ Terra de dinosaures- presència- del 15 al 21 de setembre del 2006.

Andrés Luengo.

TERRA DE DINOSAURES.

Les petjades de Fumanya, els ous de Coll de Nargó i els ossos d.Isona exhumats els dos últims decennis han convertit els jaciments catalans en una referència de la paleontologia europea a l.hora de conèixer la megafauna del cretaci, just abans de l.extinció de fa 65 milions d.anys.

[@more@]

_ El mamífer més gran no superava la mida d.una rata i duia una vida nocturna, quasi clandestina, per esquivar els depredadors. Faltaven 62 milions d.anys per a l.aparició del primer homínid. I l.home de Cromanyó .o sigui, nosaltres. encara trigaria tres milions d.anys més: només en fa 35.000 que existim. Abans d.ahir, en termes geològics. I és que hem viatjat 65 milions d.anys enrere, just al moment abans que l.efecte d.hivernacle provocat pel vulcanisme que durant dos milions d.anys havia sacsejat el subcontinent indi i la caiguda d.un meteorit gegantí a la península del Yucatán (Mèxic) causés l.extinció del cretaci superior, que va liquidar tres de cada quatre espècies vives. Va ser l.última de les grans extincions, però no la més catastròfica: la del paleozoic, fa 250 milions d.anys, havia exterminat el 90 per cent de la biodiversitat del planeta. Però situem-nos just abans de l.últim cataclisme: els dinosaures dominaven la Terra, i el que

avui són els Pirineus tot just comen çaven a emergir, fruit de la col·lisió entre la península Ibérica .aleshores, una illa. i la massa continental europea. L.oceà Atl àntic també començava a retirar-se cap al golf de Biscaia i la part més oriental de la serralada .llavors formada per grans planúries. ja s.havia assecat, peròels aiguamolls arribaven encara fins al que avui és la conca de Tremp, al Pallars Jussà; la vall d.Àger, a la Noguera; la vall del Sallent, a l.Alt Urgell, i Vallcebre,

al Berguedà. Un clima tropical i humit, similar al que Avui podem trobar al golf de Mèxic, una temperatura mitjana de 35º i una vegetació integrada principalment per coníferes i palmeres gegants configuraven l.hábitat ideal perquè hi prosperessin titanosaures, hadrosaures, anquilosaures, braquiosaures i dromeosaures. És a dir, les últimes espècies de dinosaure que van viure sobre la capa de la terra. No vivien sols: la megafauna d.aquells protopirineus incloïa

cocodrils, tortugues i pterosaures .o rèptils voladors., i mamífers i insectes ocupaven un nínxol

ecològic marginal en aquell escenari tan poc hospitalari.

Aquest és a grans trets el panorama dibuixat per la paleontología catalana. Una ciència que

arrenca de manera sistemática tot just als anys vuitanta, amb els treballs pioners de Josep Vicenç

Santafé, i que ha rebut un impuls decisiu des que el 2001 l.Institut Miquel Crusafont de Sabadell, amb l.investigador i paleontòleg Àngel Galobart al capdavant, va assumir la direcció del projecte Terra de Dinosaures, que coordina les investigacions en curs a les quatre grans zones de jaciments.

Una advertència preliminar: no ens trobem davant de jaciments de segona fila, sinó d.autèntiques estrelles dintre de la paleontología europea i mundial: «La franja que s.estén des d.Arèn, a Osca, fins a les valls de l.Aude i de la Garona i les Corberes orientals, ja al vessant nord dels Pirineus,

està formada per roques sediment àries dels vuit o deu últims milions d.anys abans de l.extinció. Només a Montana i a les Rocalloses, als EUA, s.ha estudiat aquest període .el final del cretaci superior. amb una amplitud i abundància de fòssils equiparable. » Té el seu punt la possibilitat .ben plausible, segons els paleontòlegs. que l.últim .llangardaix terriblement gran. .que és el que vol dir, literalment, dinosaure . pul·lulés posem per cas que per Fumanya, el més important (i més espectacular) jacimentde petjades d.Europa

Quant a ponent

\"El jo no té circumstàncies especials, si no entenem per circumstàncies tot allò que rodeja una descàrrega elèctrica, o el pus que surt d\'una ferida. El jo és el jo, és un fet, exactament com la farigola i té com la farigola una entitat i una vida que li són pròpies.\"... M. Bauçà
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.