Etimologia de «Ribagorça»

Joan Coromines (1905- 1997)

No hi ha dubte que el primer component és el llatí RIPA, i segurament amb el sentit específic que té avui riba a la nostra comarca, és a dir,pendent, escarpat, format per una ensulsiada de terra guixenca o argilosa.

 

[@more@]Les ensulsiades (allà solsuïts, solsiders) són extraordinàriament freqüents avui a tota Ribagorça, molt més encara que a la veïna Conca de Tremp, on és famosa la que destruí l'antic poble de Puigcercós. Recordo, entre altres moltíssims casos actuals, la impressió de terror pintada a la cara de la masovera de Ca del Nen de Cornudella quan em descrivia els sorolls sords i subterranis amb què havia començat el gran solsider que amenaçava la seva propietat. Peró els casos més antics, i ja datables almenys des del S. X, són en munió: veg. El que dic de Rallui, més amunt (s.v. Beranui, nota).

 

L'excel·lent subjecte meu de Claravalls, ancià de mes de vuitanta anys, va haver de fer mitja hora de marxa de muntanya per ensenyar-me l'únic indret practicable, entremig d'un veritable dèdal d'ensulsiades, que em conduiria fins Berganui, si encertava l'itinerari que, de dalt estant de la timba, em mostrava fins al final; i encara em sonen a les orelles les paraules que em repetia commogut, des de lluny, quan jo anava baixant no cale per las ribaaas!, pronunciades en català local, però amb la característica entonació aragonesa.

 

Aquest es ben be el país de les ribes tallades. I no seria sorprenent que això s'hagués anomenat amb un *CURTIUS, -A, DERIVAT, amb el sufix adjectival US, del verb CURTARE que donat cortar a l'Aragó.

 

Es mes, fora també possible i versemblant d'admetre, que el nom primitiu fos RIPA CURTA, amb CURTUS tallat, com a participi truncat de CURTARE, des d'on s'hauria format l'adjectiu RIPACURTIANES ( documentat, com hem vist, abans que el substantiu Ribagorça, encara avui mes popular que aquest, i mes tard variat artificialment en Ripacurtiensis, que no arriba mai a entrar en l'ús oral).

 

Oblidat RIPA CURTA, la necessitat de fornir un paral·lel a Pallars,obligaria mes endavant a crear el secundari Ripacurtia>Ribagorça. Corto amb el valor de cortado figura, per exemple, en el text aragonès Vidal Mayor, de mitjans S. XIII (I, 60, 4), en un vell refrany castellà citat ja per Juan Ruiz i d'altres ( Hisp. Rev.IX, 32); i encara s'usa en el portuguès d'Èvora (Rlus. XXXI, 155).

 

Es una hipòtesi potser comdemnada a no passar mai de suposició versemblant, però contra la qual no es veuen objeccions de pes. En tot cas, en una o altre d'aquestes dues formes, em sembla clar que la segona meitat de Ribagorça deu derivar del verb CURTARE tallar.

 

Onomasticon Cataloniae, J. Coromines (vol. VI) (Ed. Curial. Barcelona, 1996)

 

Comentaris tancats a Etimologia de «Ribagorça»

LA FRANJA DE PONENT: LA LLENGUA EN PERILL

(L´ensenyant QUIM GIBERT ens alerta de la situació d´asfíxia que viu el català a la Franja de Ponent)                                                                            

Una llavor llençada en terra erma s'asfixia. No dispensar un tracte de respecte a la llengua i la cultura d'un territori és deixar-la també com un peix fora de l'aigua. És per això que les institucions de govern tenen l'obligació d'emparar el patrimoni lingüístic i cultural, així com donar seguretat afectiva als seus parlants. Uns lligams sòlids irradien comprensió i seguretat. Altrament, la carestia de demostracions d'afecte provoca vulnerabilitat i, sobretot, reaccions tanàtiques. Una llengua i la cultura abandonada és percebuda socialment com quelcom brut, defectuós i poc apte per a la modernitat.
Si les coses al ras es rovellen i acaben malmeses, la imposició a més a més d'una llengua aliena situa en el corredor de la mort la llengua pròpia del territori. En termes lingüístics, es tracta d'una situació de subordinació comparable a les pràctiques colonials. En el nostre cas, esdevé el detonant que provoca la desaparició, marginació i degradació a la Franja de Ponent del català. I, en conseqüència, es converteix en un anàleg de la mort.
Els socialistes aragonesos, a hores d'ara en el govern de Saragossa i als ajuntaments de Fraga, Tamarit de la Llitera, Mequinensa, Torrent de Cinca… són plenament conscients que en temes lingüístics actuen en contra precisament d'un dels seus principis. Ho fan quan neguen les prestacions apropiades a un col·lectiu per raons de llengua. El mateix president Maragall rellegint unes paraules d'Ernest Lluch, amb motiu del darrer congrés del PSC, deia: «socialisme és dur la màxima llibertat, igualtat i fraternitat a la societat» (La Vanguardia, 26.6.04). No diuen que el pitjor discriminat és aquell que es deixa discriminar? Quan estimes a qui et maltracta, el psiquiatre Boris Cyrulnik sosté que s'ha produït l'aprenentatge d'«una afectivitat insegura, inhibida o ambivalent» (La Vanguardia, 12.10.03). Aquesta discriminació lingüística i cultural es produeix amb el consentiment d'un gruix de catalanoparlants locals armaritzats, que acostumen a ser els més hostils a allò català, i de castellanoparlants establerts a la Franja poc disposats a integrar-se lingüísticament. Igual que els populars Eduardo Zaplana i José Luis Olivas, que han presidit la Generalitat Valenciana ignorant la llengua dels valencians, Fraga ha tingut en anteriors legislatures regidors de cultura que tampoc parlaven català. Aquesta dada permet entreveure com es planteja la política cultural a Fraga.

[@more@]Tant és així que durant la Festa Major de Fraga de 2003 un grup de titelles d'Arenys de Mar, La Provisional Teatre, havia estat contractada per a un espectacle infantil i hores abans de fer-lo, una representat municipal va donar ordres taxatives a l'esmentada companyia perquè presentés el muntatge en versió castellana. A diferència d'Els Comediants i d'altres grups vinguts de Catalunya endins, que en ocasions anteriors no van tenir el valor de fer-ho en català quan van rebre les mateixes peticiones, els arenyencs van fer parlar els titelles en la nostra llengua. Potser arran d'aquest desafiament dels titellaires mai més siguin contractats per l'ajuntament fragatí. O potser arran d'aquest desafiament, en tant que gest digne i valent, tornin sovint a la Franja de Ponent.
Soren Kierkegaard, filòsof danès, deia que arriscar-se produeix ansietat, però no arriscar-se és perdrés a si mateix.

Comentaris tancats a LA FRANJA DE PONENT: LA LLENGUA EN PERILL

Creació de la comarca de «La Ribagorza» i promoció de les llengües

El BOE núm.146, de 19 de juny, publica la Llei 12/2002, de 28 de març (de la Comunitat Autònoma d’Aragó), de creació de la "Comarca de La Ribagorza", amb denominació únicament en castellà. Els municipis que la integren tenen denominació única (ex. Bonansa, Sahún, Secastilla) o bilingüe (ex. Arén/Areny de Noguera, Benabarre/Benavarri, Tolva/Tolba). A la disposició addicional setena s’estableix que, atès el caràcter plurilingüe de la comarca, el Consell Comarcal "ha de promoure, i ha de donar-hi suport, en l’àmbit de les seves competències, a la utilització de les llengües pròpies, sempre que així sigui sol·licitat pels respectius ajuntaments dels territoris afectats".

[@more@]

Ley de creación de la Comarca de La Ribagorza. Texto integro:

http://web.udl.es/arees/slt/assessorament/docs/Llei_creacio_comarca_de_la_Ribagorca.htm

Comentaris tancats a Creació de la comarca de «La Ribagorza» i promoció de les llengües

Descubren el cráneo de una nueva especie de dinosaurio en una excavación de Huesca

El animal, localizado por científicos de la Universidad de Zaragoza, medía más de ocho metros, era herbívoro y caminaba a dos patas «Es uno de los más ‘modernos’ de Europa», aseguran los responsables del yacimiento.

[@more@]

El cráneo de una nueva especie de dinosaurio fue descubierto en las excavaciones que la Universidad de Zaragoza desarrolló durante el pasado verano en la localidad de Arén, en Huesca. Lo anunció ayer el paleontólogo y director del yacimiento, José Ignacio Canudo, quien reconoció que la cuarta campaña de trabajos ha permitido localizar las mandíbulas y parte del cráneo de un ejemplar del grupo de los hadrosaurios, con unas características morfológicas que no se habían encontrado antes en ninguna otra zona.

Todavía será necesaria una ardua tarea de más de un año de limpieza de los restos, incrustados en una roca protectora, para catalogarlo oficialmente como una nueva especie. Canudo destacó la importancia de la excavación de Arén y recordó que en España «sólo se ha descrito un nuevo herbívoro en otro yacimiento de Lérida». El experto subrayó que «el volumen de huesos que hemos podido rescatar ofrece uno de los esqueletos más completos de toda Europa», mientras que en las anteriores campañas se habían hallado más de treinta vértebras.

El paleontólogo precisó que el animal tendría una longitud de unos ocho metros, era herbívoro y caminaba habitualmente a dos patas; también utilizaba las cuatro cuando se desplazaba muy despacio. «Es una especie que está ubicada en el último eslabón de los dinosaurios, poco antes de su extinción hace unos 65 millones de años y, por tanto, uno de los más ‘modernos’ de Europa», explicó Canudo.

Otros ejemplares

En la misma ladera donde han salido a la luz los huesos de este ejemplar han aparecido también varias de sus huellas. Estos restos demuestran que era bípedo. El yacimiento de Arén ha permitido además extraer huesos y dientes de al menos otras siete especies de dinosaurios, cuatro de ellos carnívoros del grupo de los terópodos y de un sarópodo, un gran herbívoro conocido por poseer un cuello y una cola muy largos.

José Ignacio Canudo reconoció que el material extraído de la ladera tiene la suficiente entidad como para crear un museo, y expresó su confianza en poder actuar en otras áreas próximas.

Fuente: Diario El Correo (España), 09/10/2001.

Comentaris tancats a Descubren el cráneo de una nueva especie de dinosaurio en una excavación de Huesca

PLAN DEL AGUA EN LA RIBAGORZA.

A esta inversión hay que sumar los 5.079.000 euros que se destinarán a la construcción de tres nuevas instalaciones depuradoras en esta comarca, concretamente en Castejón de Sos, Arén y Benabarre, Con la construcción de estas instalaciones, enmarcadas dentro del Plan Especial de Depuración de Aguas Residuales de Aragón, se dará servicio a más de 5.000 habitantes equivalentes.

En el municipio de Campo, en La Ribagorza se están llevando a cabo trabajos de mejora de la red de abastecimiento y saneamiento, y la canalización del barranco El Mollá a su paso por el núcleo urbano. Estas obras, cuyo coste supera los 425.000 euros, se financian a través del Instituto Aragonés del Agua, dentro del Plan del Agua de Aragón. Esta es una muestra de la inversión del Instituto en esta comarca, que ascenderá a los 2.125.000 euros en obras del ciclo del agua durante el periodo 2005-2008. Este presupuesto se dedicará a obras de mejora y abastecimiento del agua en los siguientes municipios: Arén, Benabarre, Aler, Benasque, Bisaurri, Bonanza, Capella, Castejón de Sos, Chía, Graus, Lascuarre, Laspaúles, La Puebla de Castro, Puente de Montañana y Secantilla.[@more@]

Comentaris tancats a PLAN DEL AGUA EN LA RIBAGORZA.

PER QUÈ L´ARAGÓ NO RECONEIX EL CATALÀ?

("Per què L´Aragó no reconeix el català ?",es pregunta el psicòleg i col.laborador QUIM GIBERT) La bona gent de la Franja de Ponent, que estimen la llengua autòctona del territori, es va refiar que l’oficialitat del català seria un fet amb l’arribada dels socialistes al govern d’Aragó. I és que en els darrers anys el president Iglesias fins i tot ha renovat mandat. Malgrat això, aquest catalanoparlant de Bonansa (Ribagorça) no ha complert les reiterades promeses en favor del català. No diuen que el mot socialisme és sinònim d’igualtat entre les persones i els col·lectius?
Fer oficial la nostra llengua en aquesta llenca sota administració aragonesa, amb el Principat català al costat de rerepaís, és copsat com una temeritat. Dignificar el català a la Franja és córrer el risc de despertar entre els franjatins la seva catalanitat. I això, és clar, a l’executiu de Saragossa li fa més por que una pedregada. Per la mateix raó, el govern grec també margina sense cap escrúpol la identitat lingüística i nacional de Salònica i de la seva àrea d’influència. I és que el bressol d’Alexandre Magne alberga població amb la mateixa identitat que la de la Macedònia independent, estat veí nascut de la desmembració de l’antiga Iugoslàvia. És a dir, la legislació vigent no contempla com un maltracte que la llengua pròpia la Franja de Ponent i d’aquest territori macedoni de Grècia siguin ignorades pels seus òrgans de govern.
No oblidem que la llengua és un dels elements a partir del quals s’articula un territori. I és que la llengua és un símbol d’identificació i cohesió. «En la mesura en què els ciutadans dominen la llengua nacional i la utilitzen en la seva vida diària es converteixen en senyals de força d’una nació i de la seva integritat», apunta Kenneth McRoberts, professor de filosofia política. En el cas que ens ocupa, la castellana és la llengua que exerceix aquesta funció a l’Aragó. Se suposa aleshores que tenint una llengua comuna, aquesta dominarà i estarà lligada a la visió d’una terra. Per tant, l’objectiu del govern de Saragossa no és altre que crear una identitat comuna aragonesa d’expressió castellana. En aquest sentit, l’executiu que a hores d’ara presideix Iglesias afavoreix el vincle envers aquesta identitat lingüística com si es tractés d’una opció lliure. Ho fa mitjançant mecanismes que funcionen coactivament però fent imperceptible la seva acció. Salvador Cardús afirma que aquesta virtut d’obtenir la submissió voluntària fa prescindible la consciència reflexiva a l’hora d’aconseguir l’adhesió de l’individu a la comunitat «i el seu compromís en la defensa d’allò que és presentat com els interessos generals». Tant és així, que a la Franja de Ponent pocs són els que se senten discriminats per raons lingüístiques. Pel sociòleg de Terrassa aquesta normalitat, que arracona la llengua autòctona en benefici del castellà, és l’adequació de les rutines a unes expectatives inconscients: «és sobre aquest món donat per descomptat, sostingut damunt d’unes evidències col·lectives, que es construeix la realitat de la vida quotidiana». El contrari de la normalitat és la reflexivitat que, segons Cardús, neix de l’aparició d’un obstacle que trenca la còmoda rutina que fins llavors responia a les expectatives típiques i habituals.
[@more@]Oficialitzar el català per a 45.000 persones, que són aproximadament els habitants de la Franja, és vist per l’administració d’Aragó com una manera innecessària de complicar-se l’existència. Quan les institucions de govern són reticents a reconèixer una realitat lingüística diferent a la majoritària, sempre tenen el pretext que funcionar amb una llengua comuna, la que consideren correcta, és més fàcil i més eficaç. En paraules de McRoberts «hi haurà menys barreres internes». I, aleshores, el sentit de ciutadania comuna i correcta serà més intens, més homogeni, més castellanoaragonès.

Comentaris tancats a PER QUÈ L´ARAGÓ NO RECONEIX EL CATALÀ?

ELS NOMS COM A FETS IDENTITARIS DELS POBLES

(Que els noms dels llocs són una mostra ben palesa dels fets identitaris en ho diu el psicòleg QUIM GIBERT a "´Paciència´ li diu el gat a la rata mentre se la cruspia".) Si a hores d’ara a la Franja de Ponent i a la Catalunya del Nord hi ha noms de lloc molt ridículs és perquè van ser modificats sense solta ni volta del català al castellà i al francès respectivament
Quan algú no et vol pagar, a Fraga et poden etzibar un «vés a cobrar al Sotet» (sector d’aquesta vila que toca al riu Cinca). I a aquells que baden, se’ls diu que «estan a la figuera». Es tracta de frases fossilitzades que des de fa anys i panys no han deixat de dir-se. De vegades aquestes locucions conserven mots en desús o bé que han perdut significat. Amb llibres com ara Modismes i frases fetes de la parla de Fraga i Les cançons de la nostra gent, entre d’altres, l’estudiós Josep Galan va voler retratar el nivell col·loquial de la nostra llengua a la Franja de Ponent i la seva història. Sortosament el català gaudeix d’una riquesa considerable en aquests topants: «A Fraga en diuen barral/ a Saidí, la cantereta/ a Torrent, diuen sillona,/ i a Miquerença, argoleta.» Barral, cantereta, sillona i argoleta són quatre mots que serveixen per dir el mateix.
I que, a més a més, no coincideixen amb la forma estàndard, que és càntir. Saidí, Fraga, Torrent i Mequinensa (popularment coneguda com a Miquerença) són viles del Baix Cinca, unes veïnes de les altres. Aquestes expressions tan arrelades a la terra delaten que la llengua de la contrada no és altra que la catalana. Per contra, és improbable veure surar per les costes mediterrànies un iceberg. Aquests blocs mastodòntics formen part d’un paisatge nòrdic aliè a la nostra realitat. Probablement per això hem mantingut en català aquest nom que prové del neerlandès, malgrat que la traducció d’iceberg sigui senzillament «muntanya de gel».
[@more@]Precisament en els països on hi ha icebergs també hi predomina la blancor. Tant és així que els seus habitants tenen diferents maneres per dir l’esmentat color. En allò que per a nosaltres és blanc, les cultures del «bell nord glaçat», que diria Bob Dylan, hi veuen vuit colors segons la seva tonalitat. En els torrats del desert els tuaregs també hi detecten una gamma de colors que a nosaltres ens passen totalment inadvertits. Els pobles tenen les paraules que necessiten per identificar el món on es mouen quotidianament. Acostumen a ser paraules nascudes fruit del medi on s’han creat. Per això, resulta si més no retorçat enderiar-se a traduir (o substituir en una altra llengua) la toponímia autòctona. En aquest sentit, durant anys Mutxamel (l’Alacantí) i es Castell (Menorca) han estat Muchamiel i Villacarlos.
Així mateix, el general Primo de Rivera va rebatejar el pas fronterer del Portús (Alt Empordà) amb el nom de Los Límites. Massalió (Matarranya) i la Guingueta d’Ix (Alta Cerdanya) continuen sent oficialment Mazaleón i Bourg-Madame. Si a hores d’ara a la Franja de Ponent i a la Catalunya del Nord hi ha noms de lloc tan ridículs és perquè van ser modificats sense solta ni volta del català al castellà i al francès respectivament. Fer-ho de forma tan barroera ens dóna pistes de quina és la llengua de l’indret. Reflexionant entorn el genocidi nazi, el filòsof George Steiner es va preguntar com era possible emocionar-se tocant Schubert a la nit, llegint Rilke al matí i torturant al migdia.
Salvant les distàncies també podríem reflexionar entorn els lingüicidis en actiu, en tant que formes de genocidi. Per passar a preguntar-nos com un govern socialista pot lliurar el premi de les Lletres Aragoneses del 2004 al mequinensà Jesús Moncada, escriptor en català, i deixar morir per inanició aquesta llengua a la Franja de Ponent. I, per postres, voler fer de Saragossa la capital del desenvolupament sostenible amb una exposició universal l’any 2008. Allà Dins és una extensa zona forestal de Fraga i la Secanella del Topinaire un carreró de la part vella de la vila. Són tan nostrats aquests noms que res ha pogut impedir que persistissin sans i estalvis.
Els pobles tenen les paraules que necessiten per identificar el món on es mouen quotidianament, paraules nascudes fruit del medi on s’han creat

Comentaris tancats a ELS NOMS COM A FETS IDENTITARIS DELS POBLES

Prames consolida los restos del castillo medieval, a instancias del Ayuntamiento

Dicen que los castillos son obras arquitectónicas
capaces de sintetizar la evolución y la herencia mejor que ninguna otra.
La provincia altoaragonesa es buena muestra de ello, además de ser un
territorio donde se agolpan, sobre todo, infinidad de ruinas que
permiten evocar prósperos tiempos pasados y hasta joyas que se conservan
erguidas y con orgullo, perfectamente encarnadas en el castillo de
Loarre.
Myriam MARTÍNEZ22/10/2006
ARÉN.-
En la comarca de la Ribagorza, son innumerables los ecos que ha dejado
la Edad Media, en forma de construcciones de piedras que siguen
dominando los valles a pesar del paso del tiempo.Junto a la localidad
ribagorzana de Arén, declarada Conjunto Artístico el 1 de julio de 1982,
permanecen los restos de un castillo medieval, que aparece documentado
en el año 823.A instancias del Ayuntamiento, la empresa PRAMES está
trabajando en la consolidación y limpieza de estos vestigios, siguiendo
un proyecto firmado por el arquitecto oscense José Miguel
Ferrando.Durante la ejecución de los trabajos, se dejaron al descubierto
los restos de una necrópolis medieval, en la que descansaban tumbas
antropomorfas y trapezoidales, hasta un total de 153 entre los dos
tipos.Montse Pérez, directora de Producción de PRAMES, explica que, al
producirse el hallazgo, se dio parte a la Dirección General de
Patrimonio, que concedió el permiso pertinente para comenzar una serie
de excavaciones.Con gran minuciosidad, esta labor ha sido planificada y
dirigida por la arqueóloga de Prames Beatriz Andrés, con el fin de
evitar la pérdida de este valioso patrimonio y favorecer su
conservación.Entre otras acciones, se planificó la construcción de una
pasarela que debía pasar por encima de todas las tumbas sin alterarlas, y
a ellas les debía acompañar una serie de paneles explicativos, que
permita al visitante distinguir perfectamente las diferentes tumbas
encontradas y conocer diversos aspectos del castillo.El etnógrafo y
escritor José Luis Acín afirma que el de Arén “es de los pocos
cementerios antropomorfos que se conocen en el Alto Aragón”, y destaca
que además sobresale por sus generosas dimensiones.Acín asegura que otra
peculiaridad de este enclave es el prolongado tiempo en el que las
tumbas, superpuestas y no excavadas en la roca, estuvieron en uso.
CONSOLIDACIÓNLos trabajadores de PRAMES comenzaron las obras de
consolidación encargadas por el Ayuntamiento de Arén por el arco de lo
que quedaba de la iglesia -en casi todos los castillos había una- y por
parte de la muralla.Fue al desescombrar cuando comenzaron a aparecer los
restos de la necrópolis, que se estima que estuvo en uso hasta
prácticamente el siglo XVIII. Los últimos enterramientos, prácticamente,
estaban intactos.De las excavaciones practicadas, salieron a la luz la
planta de la iglesia, el ábside y el arco, una serie de elementos que
han permitido apreciar que se trataba de una construcción bastante
grande. “Eso da pie para pensar que no era la primitiva construcción, la
primitiva capilla del castillo del siglo XI, cuando era habitual que se
construyera la línea defensiva, sino que, por algún motivo, se derrumbó
e hicieron una construcción mucho más grande, no sólo en cuanto a
planta, sino también en cuanto a lo que es el arco”.Efectivamente,
aunque está descarnado, el número de arquivolta, cuatro o cinco en
degradación, resulta bastante elocuente.José Luis Acín observa, además,
que el de Arén es uno de los castillos que con mayor frecuencia aparece
citado, un dato que parece confirmar la importancia que tuvo en la Edad
Media

Diario Alto Aragón (22/10/06)

Comentaris tancats a Prames consolida los restos del castillo medieval, a instancias del Ayuntamiento

Etimologia de «RIBAGORÇA»

Joan Coromines (1905- 1997)[@more@]

Comentaris tancats a Etimologia de «RIBAGORÇA»

872-1017: Els comtes de Pallars i Ribagorça

El 872, Ramon I s’alçà contra els comtes de Tolosa i se n’independitzà proclamant-se comte de Pallars i Ribagorça. Per consolidar el seu poder, Ramon I intervingué en la política de països veïns com eren Navarra i el domini dels Banu-Qasi, família musulmana d’origen hispanoromà, que dominava tota la vall de l’Ebre; el 907, però, els sarraïns atacaren la Ribagorça i prengueren Roda i Montpedrós. [@more@]

A nivell intern, Ramon I va aconseguir crear un bisbat propi al Pallars, extingit, però, el 949.
Mort Ramon I (920), els seus fills es repartiren el domini: Miró i Bernat Unifred regiren la Ribagorça, i Isarn i Llop el Pallars. La dinastia ribagorçana s’extingí el 1017 i el comtat fou incorporat al regne de Navarra, que també incloïa Aragó. Al Pallars, Isarn morí sense descendència i la dinastia continuà amb Llop (920-963), casat amb Goltregodo, filla de Miró de Cerdanya, i llurs fills Ramon II, Borrell i Sunyer, cosins germans de Bernat Tallaferro de Besalú i de Guifré II de Cerdanya, besnéts de Guifré el Pilós. Els fills de Sunyer, que sobrevisqué als seus germans, es repartiren el comtat: Ramon III fou comte de Pallars Jussà (1011-1047) i Guillem II, comte de Pallars Sobirà (1011-1035).

04/10/2006 · Barcelona · ACCAT

Comentaris tancats a 872-1017: Els comtes de Pallars i Ribagorça