Sobre los dinosaurios de Arén

Publicaciones sobre los dinosaurios de Arén

[@more@]

http://www.aragosaurus.com/contenido/public/descarga/CanudoAren05.pdf

 

http://www.aragosaurus.com/contenido/public/descarga/Canudoetal05Predacion.pdf

 

http://www.aragosaurus.com/contenido/listado/dinoshuesca.pdf

Comentaris tancats a Sobre los dinosaurios de Arén

El descubrimiento

El descubrimiento de huesos de dinosaurio en el municipio de Arén en 1996 supuso un hecho de gran importancia para esta población aragonesa emplazada en la comarca de la Noguera Ribagorzana, para los investigadores del grupo Aragosaurus responsables del estudio de los restos y por supuesto para Paleoymás, al ser uno de los primeros proyectos en los que intervenimos.[@more@]Actualmente la Ruta de los Dinosaurios de Arén es uno de los destinos altamente recomendables para los amantes de la Paleontología y del la Naturaleza en general, ya que discurre entre bosques y rocas que constituyen un entorno privilegiado. Pero lo mejor de todo es que a comienzos de 2007 se tiene prevista la inauguración del Museo de los Últimos dinosaurios de Europa en Arén.

Comentaris tancats a El descubrimiento

Història dels límits diocesans de Catalunya (IV)|

Els territoris absents o nullius dioecesis

Com a bastament s’ha exposat, el país es trobava repartit en diòcesis i aquestes agrupades en províncies eclesiàstiques, però la base de totes aquestes estructures religioses eren sempre les parròquies; no obstant aixòhi havia parròquies que a vegades no pertanyien a cap diòcesi concreta (nullius dioecesis, en llatí), o bé formaven curiosos enclavaments o territoris aïllats d’una parroquia dins el territori d’una altra. Sobre aquest tema tractarem breument, car a Catalunya tots els enclavaments varen desaparèixer a mitjan segle XX. Aquestes anomalies tenien el seu origen en els temps feudals, quan les parròquies es repartien bàsicament en tres grups: les que estaven sotmeses directament als bisbes o als seu capítols catedralicis, les que depeniende monestirs i les que eren pròpies de particulars o d’antics senyors feudals.Sobre totes elles tenia una certa vigilància el bisbe com a responsable de la cura d’ànimes i per això tenia sobre elles dret de visita pastoral, havien d’assistir als seus sínodes i rebre d’ell els sants olis; tanmateix, la seva acció sobre aquestes parròquies es trobava molt limitada, sobretot quan hi volia fer la visita pastoral. Els grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les seves disposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal.Entre les primeres hiEls grans monestirs sotmesos directament al papa tenien tots algunes parròquies unides i molt sovint els bisbes veien dificultades o sense èxit les seves visites i el compliment de les sevesdisposicions, sobretot aquelles en què l’abat o superior del monestir tenia exempció o jurisdicció quasi episcopal. Entre les primeres hiAquestes en 1879 es varen incorporar a la diòcesi de Barcelona, per creure que això donava més prestigi al monestir; per ironies del destí ara tot ha passat al nou bisbat de Sant Feliu de Llobregat.[@more@]

No obstant això, els principals territoris exempts que marcaven notables enclavaments en la geografia religiosa catalana eren els que estaven subordinats als antics monestirs o canòniques de Sant Pere d’Àger, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Meià, i algunes parròquies filles també de velles exempcions dels bisbats d’Urgell i de Lleida.L’abat de la gran canònica de Santa Maria d’Àgertenia plena jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexes, repartides en quatre oficialats, un per cada enclavament: el d’Àger i el de Castelló de Farfanya, a la Noguera, el de Montclar a la comarca d’Urgell i el de Valldellou a la Llitera.La canònica de Santa Maria de Mur, del Pallars Jussà, regida per un paborde, tenia jurisdicció exempta sobre 10 parròquies, una d’elles ja a l’Aragó.El prior de Santa Maria de Meià, de la Noguera, tenia jurisdicció exempta sobre 9 parròquies d’entorn el seu monestir.La diòcesi de Lleida, perherència d’època feudal, tenia l’enclavat de les Oluges, amb les dues parròquies de les Oluges, la de Sant Guim de la Plana, la de la Manresana i Sant Ramon i el Portell, situada entre les bisbats de Vic i d’Urgell. La diòcesi d’Urgell tenia el gran enclavat d’Areny de Noguera, amb diverses parròquies, el també notable de Peralta de la Sal i Noals i el petit de Castanesa, tots en territori de la Franja, dins la diòcesi de Lleida. El concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de l’any l851 va preveure un canvi de límits diocesans i parroquials i la supressió del bisbat de Solsona, per la lluita i oposició dels solsonins. També va fer passar la diòcesi d’Eivissa, fins aleshores de Tarragona, a la metròpoli de València.Pel que fa als territoris exempts, els va declarar abolits i els va unir a les diòcesis dins les quals es trobaven, bé que les convulsions polítiques del moment varen dilatar la posada en pràctica de totes les esmentades reformes fins als volts de l’any 1874.A partir de 1874 no quedà cap dels antics enclavaments i els límits diocesans quedaren fixats o sense variacions fins a 1957; només al llarg d’aquest temps es consolidà i restaurà definitivament la diòcesi de Solsona.

Antoni Pladevall i Font

Comentaris tancats a Història dels límits diocesans de Catalunya (IV)|

V COL·LOQUI D’ESTUDIS TRANSPIRINENCS:. 2007-10-07. Areny de Noguera

1a Circular informativa

V Col•loqui d’Estudis Transpirinencs

Els poders locals als Pirineus: política, societat i cultura
Areny de Noguera (Ribagorça) 5-7 d’octubre de 2007

Text introductori:

El V Col•loqui d’Estudis Transpirinencs emprèn un nou camí amb l’inici de la seva itinerància. Així, la Ribagorça esdevé el primer relleu de Núria per a donar veu a les diverses qüestions que toquen directament les valls pirinenques, des del Mediterrani fins a l’Atlàntic o de Nord a Sud. El títol escollit per a la trobada del 2007 a Areny de Noguera (“Els poders locals al Pirineu: política, societat i cultura”) té com a voluntat obrir un debat públic des del món de la recerca fins a la societat civil per a entendre l’evolució actual del Pirineu en totes les seves vessants. Per això, l’estudi de les formes de poder local des de l’època medieval fins al segle XXI ha de servir per donar llum a incongruències, contradiccions i possibilitats del món actual. Els puntals d’aquestes conferències i debats se centraran en la política, la societat i la cultura. L’explicació d’un passat, dels lligams entre valls, del desenvolupament del poder comtal, o l’arrelament d’un present de modernitat on les estructures han de tenir un seguiment de control vertical són alguns dels elements que poden haver promogut formes alternatives d’autogestió i una reinvenció dels poders.

Àmbits temàtics:

El col•loqui s’organitzarà a l’entorn de tres grans eixos o àmbits temàtics que centraran i delimitaran les principals ponències o conferències marc del col•loqui i, alhora, de les diverses comunicacions que puguin presentar-s’hi:
[@more@]1.LES FORMES DEL PODER LOCAL A LES VALLS PIRINENQUES: ORÍGENS I EVOLUCIÓ

Les formes de poder actual que trobem a les valls pirinenques, sigui l’Estat que sigui, troben el seu origen en la formació dels poders locals des de l’època medieval. Els acords de lligues i patzeries serien la mostra de voluntat d’enteniment per a tirar endavant les seves societats. La llengua, les tradicions o les guerres sorgides arran de l’enfortiment dels Estats a l’època moderna són alguns elements necessaris per entendre la diversitat de poders locals i la seva interacció amb la societat pirinenca. La seva evolució ha estat fonamental per entendre l’assentament de grups socials, l’enfortiment dels poders centrals o les febleses econòmiques.

2. CULTURA POLÍTICA I SOCIAL DEL MÓN RURAL EN L’ACTUALITAT

La millor manera d’entendre els fonaments i les possibilitats dels poders polítics pirinencs en el món actual és partir dels orígens i sobretot de l’entorn físic i cultural. Aquests elements són a l’arrel de la cultura política que es va construint. La diversitat de privilegis i drets de les valls que han subsistit fins avui dia són un altre dels elements fonamentals que intercedeixen en les peculiaritats de la societat. Heterogeneïtat o similituds? Aquesta pregunta tradueix el com i el perquè del funcionament sociopolític del món pirinenc en l’actualitat.

3. ELS NOUS NUCLIS DE PODER: CONTINUÏTATS, REINVENCIONS I NOUS MODELS

Les noves bases establertes a partir de la base política desenvolupada essencialment al segle XX ha permès l’establiment de formes de poder que emanen d’una incipient democràcia contemporània. A partir d’aquí, les portes que s’han anat obrint han donat embranzida a col•lectivitats socials i populars que abans no havien tingut veu. Però, alhora, també els detentors tradicionals del poder han hagut de reinventar-se per a subsistir o desaparèixer. El difícil equilibri que s’està establint és un dels pilars del progrés dels nous models de poder i gestió que s’està produint des del cor de la societat en direcció de la (auto)política i la (auto)cultura. Resta saber si els nuclis promotors gaudeixen d’una capacitat plena o queden lligats a un sistema centralitzat de difícil esquinçament.

Les comunicacions:

Els interessats en participar en aquest col•loqui mitjançant la presentació d’una comunicació poden enviar les seves propostes en forma de resum, amb una extensió màxima d’entre 1.500 i 2.000 caràcters. El termini per presentar aquests resums és el 13 d’abril de 2007. Cal trametre el resum a l’adreça de correu electrònic i la butlleta d’inscripció per correu ordinari o per fax a l’Institut Ramon Muntaner:

Institut Ramon Muntaner. Fundació Privada
dels centres d’estudis de Parla Catalana
Mas de la Coixa, Rotonda Eix de l’Ebre, s/n.
43770 Móra la Nova
Tel: 977 401757
Fax: 977 414053
Adreça electrònica: mcarme@irmu.org

El termini per lliurar el text definitiu, que haurà de tenir una extensió d’entre 21.000 i 25.000 caràcters, és el 30 d’agost de 2007.
Per a facilitar l’assistència al col•loqui, l’organització oferirà opcions d’allotjament i de restaurant.
L’organització està estudiant la possibilitat d’oferir beques als participants
El preu de la inscripció general és de 50 € i el de la reduïda- per a membres de centres d'estudis i estudiants- serà de 30 €. El preu dóna dret a les actes, als dinars de dissbte i diumenge i a l'actuació.
Organització:
Centre d’Estudis Ribagorçans
Diputació de Girona
Patronat Francesc Eiximenis
Institut Ramon Muntaner
Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès
Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana

Secretaria del Col•loqui:
Institut Ramon Muntaner. Fundació Privada
dels centres d’estudis de Parla Catalana
Tel. 977 401757/Fax 977 414053
Adreça electrònica: mcarme@irmu.org
Informació: www.irmu.org

Comentaris tancats a V COL·LOQUI D’ESTUDIS TRANSPIRINENCS:. 2007-10-07. Areny de Noguera

Un segle d’investigació lingüística a l’Aragó catalanòfon (II)

Hèctor Moret

Les primeres investigacions científiques

Amb tot, no serà fins a finals del segle XIX que s'iniciarà l'estudi científic del català a l'Aragó. Joaquín Costa és el primer estudiós que intenta presentar sistematitzades diverses reflexions, en alguns moments prou encertades, sobre les fronteres lingüístiques a l'Aragó a través d'una sèrie d'articles publicats entre 1878 i 1879 al Boletín de la Institución Libre de Enseñanza amb el títol "Los dialectos de transición en general y los celtibéricos en particular"18 en què defensa l'hibridisme de "los actuales dialectos fronterizos o de transición entre el catalán y el castellano-aragonés que aparecen diseminados, según cierta ley, por la comarca de Ribagorza".19

El mateix Joaquín Costa, pocs anys després de la publicació de les seues indagacions sobre els parlars de la Ribagorça, influí en el romanista francès Alfred Morel-Fatio perquè fes l'estudi científic i sistemàtic dels parlars romànics del nord d'Aragó.20 Així Jean Joseph Saroïhandy, per indicació del seu mestre Morel-Fatio, recorregué en diverses ocasions, des de 1896, la regió pirenaica de parla aragonesa21 i bona part de l'Aragó catalanòfon -dels Pirineus fins a Mequinensa- d'on replegà molts materials que li havien de servir per a presentar el 1906 una comunicació al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.22

En aquells mateixos anys l'investigador alemany J. Hadwiger s'interessa per alguns trets fonològics del parlar d'Aiguaviva de Bergantes -a l'extrem sud de l'Aragó catalanòfon-,23 com és la diftongació en ia de tota e oberta del català occidental, tret a partir del qual Ramón Menéndez Pidal presentà una comunicació al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana on afirma que si en el parlar d'Aiguaviva existeix el diftong ia o ie cal suposar que aquesta població és de llengua castellana.24 En aqueix mateix congrés, a més de les dues comunicacions sobre la llengua catalana a l'Aragó fins ara ressenyades, Víctor Oliva presentà un interessant estudi del parlar de Sopeira,25 i mossèn Antoni Navarro un altre, no menys interessant, sobre el català de la Ribagorça en general.26

Pel que fa a la literatura popular catalana de l'Aragó, el folklorista reusenc Cels Gomis -gràcies al seu treball, com a enginyer, en la construcció de diferents ferrocarrils que havien de travessar aquest territori- replegà nombrosos materials folklòrics, i sovint dialectals, procedents de l'Aragó catalanòfon -i de la resta de l'Aragó-,27 els quals donarà a conèixer, a partir de 1884, en diferents monografies28 i publicacions de l'excursionisme català;29 materials que, en part, recentment s'han publicat aplegats.30

 

 

A l'igual que Cels Gomis altres escriptors vinculats a l'excursionisme català s'interessent en aquells anys per donar a conèixer les terres aragoneses de parla catalana amb la publicació d'articles en els butlletins i anuaris de diverses associacions excursionistes catalanes, articles que en ocasions contenen breus comentaris sobre la llengua i el folklore d'aquestes terres.31

 

[@more@]

NOTES:

 

18Costa y Aragón, pàg. 38.

19Artur QUINTANA, "El Fons Joseph Saroïhandy de la biblioteca interuniversitaria de Bordeus", Rolde, 41-43 (Octubre de 1987-Marzo de 1988), pàgs. 69-70.

20"Mission de M. Saroïhandy en Espagne (Le dialecte de Graus)", Annuaire de l'École practique des Hautes Études, París, 1898, pàgs. 85-95; "Mission de M. Saroïhandy", Annuaire de l'École practique des Hautes Études, París, 1901, pàgs. 106-118, article publicat en traducció castellana i pròleg de Joaquín Costa a la Revista de Aragón, Julio-Agosto-Septiembre de 1902, pàgs. 644-654. En aquest últim article Saroïhandy descriu succintament l'aragonès d'Echo, Ansó, Bielsa, Boltanya, Fanlo, etc. i fa algunes poques referències al parlar de Benasc, de transició de l'aragonès al català, o del català a l'aragonès.

21"El català del Pirineu, a la ralla d'Aragó", pàgs. 331-334.

22"Sprachgrenzen und Grenzmundarten des Valencianischen" [Límits lingüístics i dialectes de frontera del valencià], Zeigschrift für Romanische Philologie, 29 (Tübingen 1905), pàgs. 712-731.

23"Sobre los límites del valenciano", pàgs. 340-344.

24"Documents sobre'l català parlat a Sopeira (Aragó)", pàgs. 421-435.

25"El català a-n el Ribagorça", pàgs. 222-231.

26Benasc, Campo, Casp, Montsó, Olva, Samper de Calanda, Santa Liestra, Saragossa, etc.

27La lluna segons lo pobre, Barcelona 1884 [3a. edició notablement augmentada, Barcelona 1912]; Lo llamp y'ls temporals, Barcelona 1884; Meteorología y agricultura popular, Barcelona 1888; Botánica popular, Barcelona 1891 [2a. edició ampliada i modificada: Dites i tradicions populars referents a les plantes, Barcelona 1983]; Zoología popular catalana, Barcelona 1910; i La bruixa catalana, Barcelona 1987.

28"La Vall de Venasch", dins Anuari de la Associació Catalana d'Excursions, II (1882), pàgs. 99-120; "De la Vall de Venasch á Graus, notas de viatje", Butlletí de la Associació d'Excursions Catalana, XI (1889), pàgs. 89-129; "Alguns noms topográfichs propis de Mequinenza, Fayó, Nonasp, Fabara y Maella, pobles que forman la frontera de la llengua catalana en la provincia de Saragossa", BCEC, II -núm. 4- (1892), pàgs. 53-54; "Tradicions fabarolas", BCEC, II -núm. 5- (1892), pàgs. 59-63); "Follies particulars de Fraga, Mequinenza y Tortosa", BCEC, VII (1897), pàgs. 112-115; "La lluna segons lo poble", BCEC, X (1900), pàgs. 84-91, 113-116, 203-208, i 226-232; "Literatura Oral Catalana", BCEC, XI (1901), pàgs. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.

29Salvador PALOMAR, "Cels Gomis i Mestre (1841-1915): materials folklòrics aplegats a la Franja", Sorolla't, 8 (abril 1991), pàgs. 19-26.

30BOFILL, Artur, "Excursió als Pyrineus centrals. Anada per Aragó, regrés per lo Noguera Ribagorzana", dins Anuari de la Associació d'Excursions Catalana, II (1882), pàgs. 3-98 [25-27]; CONDÓ SAMBEAT, Joseph, "Gabassa", BCEC, VI (1896), pàgs. 193-203.

31BDLLC, 10 (1918-1919), pàgs. 241-243.

 

Comentaris tancats a Un segle d’investigació lingüística a l’Aragó catalanòfon (II)

RECONSTRUCCIÓN DE «ARENYSAURUS» PARA EL NUEVO MUSEO DE ARÉN – [30/10/2006]

Presentamos como novedad la reconstrucción del hadrosaurio "Arenysaurus" realizada por Carmelo López, de la escuela de Ingenieros de la Universidad de Zaragoza, para el nuevo museo de los últimos dinosaurios de Europa en Arén (Huesca). Esta maravillosa escena forma parte de un audiovisual que se mostrará en el museo y cuyas imágenes en tres dimensiones de gran calidad han sido creadas totalmente por Carmelo. !Ya les gustaría a los de Parque Jurásico tener buena calidad "made in Aragón"!. Esta imagen muestra el ataque de unos pequeños dromeosáuridos al hadrosaurio, y sintetiza claramente algunas de las investigación que nuestro equipo lleva realizando desde hace 8 años en los yacimientos de Arén.

Las obras de construcción de este nuevo avanzan a buen ritmo, de manera que se va a abrir el próximo año. Es un proyecto subvencionado por el Gobierno de Aragón por medio IAF y el Ayuntamiento de Arén. El diseño y la realización del proyecto lo está realizando la empresa de Zaragoza CEAM, los audiovisuales la empresa de Barcelona SONO y la reconstrucción de un dinosaurio a tamaño natural, la empresa de Zaragoza PALEOYMAS.

[@more@]

Comentaris tancats a RECONSTRUCCIÓN DE «ARENYSAURUS» PARA EL NUEVO MUSEO DE ARÉN – [30/10/2006]

No cal anar a l’àfrica: són a la franja ( Veus d’extramurs )

La sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès es va omplir de gom a gom dimecres passat en la presentació del llibre L'Opus Dei enfronta Catalunya amb Aragó. L'art sacre de Lleida en joc (Llibres de l'Índex). Presidits per Oriol Bohigas, el llibre va ser presentat per quatre dels seus autors: l'arxiver i historiador Ascari M. Mundó, l'escriptor Josep M. Prim, el dialectòleg i sociolingüista Ramon Sistac i l'ornitòleg i promotor cultural Guillem Chacon. Al final de l'acte una persona que no sabés res de la Franja de Ponent se'n podia haver fet una visió de conjunt prou completa: des de la seva actual situació lingüística fins a saber molts detalls de la segregació de 107 parròquies dels bisbats catalans entre el 1995 i el 1998; i des de l'actual conflicte de l'art sacre, que vol enfrontar dos pobles històricament amics, fins a la creixent influència de l'Opus Dei en els governs espanyol i vaticà. És curiós, el bisbat de Toledo s'estén generosament per diverses províncies andaluses, però ningú no brama per fer coincidir els límits dels bisbats amb els límits provincials. Per cert, recomano una visita a l'excel·lent conjunt romànic de Baeza, a Jaén, la "Salamanca del sud": és el més meridional de la Península.

[@more@]

Les veus de la Franja són veus d'extramurs: avui el català encara no té rang de llengua cooficial a l'Aragó. Amb els ressons de diaris i ràdios de Madrid la catalanofòbia ha crescut molt a Saragossa. Comprenc el president Iglesias quan diu que, si presenta ara la llei de llengües al Parlament aragonès, a la propera legislatura no hi haurà ni català cooficial ni ribagorçans catalanoparlants governant. Però això no treu que sigui lamentable que a l'any 2007 el català encara estigui proscrit a l'Aragó: no es pot fer servir en escrits oficials, en etiquetes de productes ni a la toponímia. Quan l'Ajuntament de Mequinensa va declarar el català cooficial el 1998 per unanimitat, el llavors ministre Rajoy l'hi negà qualsevol opció de tirar endavant aquesta iniciativa. I quan algú pinta algun rètol per catalanitzar els noms dels pobles, com va passar fa poc a Areny de Noguera (en castellà Arén: només hi falta la h al davant! Fins i tot Camilo José Cela va escriure l'any 1976 que "así se ha quedado el nombre, el pobre"), la Guàrdia Civil va passar per les cases a la recerca del delinqüent. Coses de la modèlica transició democràtica espanyola. President Montilla, hi pot fer alguna gestió? Per què no fa una visita a la Franja?

Les veus de la Franja són veus d'extramurs: cap diari barceloní es va fer ressò de la presentació del llibre. El Cap i Casal no exerceix la seva capitalitat cultural catalana, menys encara més enllà de les estrictes quatre províncies. El calendari del 2007 de l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, és més prenacional espanyol que postnacional català: s'hi presenten algunes festes tradicionals que se celebren a la ciutat i cada mes s'il·lustra amb una foto. A l'abril no hi surt Sant Jordi, ni un llibre ni una rosa, sinó unes persones ballant sevillanes en honor a la Feria de Abril de Catalunya, una "explosió de color, música i participació". El mateix passa al juliol (dedicat a Sant Jaume pels oriünds gallecs), al setembre (dedicat a "el Grito", festa d'uns pobles sud-americans), a l'octubre (Festa del Pilar)… ¿no semblen prou exòtics, al nostre tripartit municipal tan multicultural, uns aborígens sense llengua pròpia reconeguda? No cal anar a l'Àfrica: són a la Franja.

La història l'escriuen i la manipulen els vencedors. Als llibres de text de Turquia no existeix la batalla de Lepant. Els guies turístics turcs, davant d'un teatre grec a les costes d'Àsia Menor, diuen tranquil·lament "teatre turc" i davant de columnes jòniques i dòriques diuen "columnes turques". No hi fa res que Nikos Kazantzakis escrivís la seva brillant novel·la El Crist de nou crucificat, traduïda al català per Joan Sales, i que tan bé narra el genocidi grec per l'Imperi Turc en aquelles costes (i la desunió dels grecs en fer-hi front). Com pot el bisbe de Barbastre reclamar la "devolució" d'unes obres d'art quan aquestes obres mai no han estat a Barbastre? Per cert, caldria que el Museu de Lleida existís físicament; és a dir, que aquestes obres d'art estiguessin exposades, no guardades en un magatzem. Dit això, cal reconèixer la feina del president de la Diputació de Lleida, Isidre Gavín, enfront del relativisme decadent tan típic i tòpic del PSC, en aquesta defensa. I també cal agrair que a la passada legislatura CiU i ERC, al Parlament català, defensessin conjuntament la permanència d'unes obres d'art, en molts casos amb compra documentada per bisbes catalans fa més de cent anys, i que avui ja són catalogades com a patrimoni civil de la Generalitat.

Les veus que ens arriben d'extramurs, però, són plenes de vitalitat, energia i voluntat de ser, i només cal veure el dinamisme de la Institució Cultural de la Franja de Ponent en la defensa de la llengua i la cultura catalana a l'Aragó (www.franjadeponent.cat). Com diu Salvador Cardús, la perifèria sempre és mes creativa: viu en una situació més límit i té més pressió al damunt. En tot cas, cal reforçar lligams amb els territoris de parla catalana fora del nostre àmbit administratiu estricte. I pel que fa a la Franja de Ponent, el llibre abans esmentat és una bona manera de fer-ho.

Ramon Tremosa i Balcells

Professor de teoria econòmica a la UB

Comentaris tancats a No cal anar a l’àfrica: són a la franja ( Veus d’extramurs )

Arén reclama tres obras del fondo artístico en litigio de la Franja

Remenant per aquí per allà, he trobat aquesta  noticia publicada a la Vanguardia:

PAU ECHAUZ  – 26/11/2001  LLEIDA. Unos 270 vecinos de Arén, localidad de la Ribagorza aragonesa, han firmado una carta dirigida al obispo de Barbastro, Juan José Omella, en la que le reclaman, de acuerdo con el decreto de la Signatura Apostólica del pasado 23 de abril, que ordena la devolución de las obras de arte religioso a Aragón, que tres piezas del fondo en litigio sean depositadas en el pueblo, pues proceden de éste y de su término municipal. La Associació Cultural d’Areny (su nombre en catalán) recuerda a Omella que el Vaticano siempre ha considerado como legítimos propietarios de las obras en disputa a las parroquias, y no a la diócesis como tal. Por ello, reclaman su devolución.

[@more@]

Las tres piezas reclamadas son el denominado Frontal de Tresserra, de mediados del siglo XIII, una de las piezas más valiosas del Museu Diocesà de Lleida, un santo desfigurado procedente de Iscles, también del siglo XIII, y una cruz del siglo XVI procedente también de este núcleo hoy deshabitado. En Arén está en marcha un museo parroquial que expondrá cálices y crismones del siglo XVIII, además de un edificio que albergará el Centro de Interpretación de la Ribagorza. El obispado de Barbastro-Monzón pretende que si se les devuelven las piezas sean depositadas en las dos ciudades capitales de la diócesis sin descartar que su destino final sea Roda de Isábena.
La petición de los vecinos de Arén abre una tercera vía en el contencioso que enfrenta a los dos obispados y a las administraciones catalana y aragonesa sobre la propiedad de los fondos artísticos procedentes de las antiguas parroquias de la Franja que fueron anexionadas al obispado de Barbastro-Monzón. En medios de la Iglesia aragonesa, la reclamación de Arén se interpreta como una discordia en Aragón a los ojos de Cataluña y se considera prioritario recuperar las piezas para luego decidir sobre su ubicación.

Comentaris tancats a Arén reclama tres obras del fondo artístico en litigio de la Franja

Un segle d’investigació lingüística a l’Aragó catalanòfon*1 (I)

Hèctor Moret
Testimoniatges de la presència de la llengua catalana a l'Aragó

Ja a partir de les primeres dècades del segle XIII trobem documentada la catalanitat lingüística d'una part prou important de l'Aragó a través del testimoniatge implícit que es desprén de la documentació administrativa i, sobretot, extra-administrativa redactada en català -en algun cas ben entrat el segle XVII- conservada en els arxius de força poblacions de l'Aragó catalanòfon, documentació que, malauradament, només en una petita part s'ha publicat.2

També en l'obra de diversos escriptors, originaris de l'Aragó catalanòfon, o de la resta del domini lingüístic, hi trobem el testimoniatge directe que la llengua catalana és, o era, la pròpia d'una sèrie de poblacions aragoneses no gaire allunyades de la frontera política que separa Aragó de Catalunya o del País Valencià. Així en el segle XVI el tortosí Cristòfor Despuig en Los Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa3 quan descriu les terres on es parla la llengua catalana explica que:

 

"… en Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa" (1557).4

En el segle XVII és el jesuïta reusenc Pere Gil qui en dóna testimonitage quan escriu al pròleg de la seua versió del Kemplis, "traduït de llengua llatina i castellana en catalana", que:

"Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa. Però com se veja i toque ab les mans que, exceptades algunes poques ciutats, com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca de Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demés ciutats, viles i llocs no és ben estesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la usen, ans bé la llengua catalana entra algunes llegües dins del regne d'Aragó i de França…" (1621).5

A Noticias de Ribagorza recogidas por el Dr. Don Pedro de Bardají y Azcon, del Consejo de Su Majestad y su Asesor en el Condado de Ribagorza publicades per Joaquín Manuel de Moner,6 l'autor, natural de Benasc, escriu sobre la presència del català a la Ribagorça que:

"El comercio de Cataluña, cuya porción fué algun tiempo, es más frecuente y por este motivo se habla vulgalmente su lengua en la mayor parte de Ribagorza y aun en algunos de sus lugares se observan las Constituciones y costumbres de aquel Principado y universalmente por lo mismo, son aficionados al manejo de arcabuces, más que al de las espadas" (1677).7

En el segle XVIII és el botànic barceloní Joan Salvador qui, després de recórrer la península Ibèrica durant dos llargs anys, escriu en el seu diari de viatge que:

"I havent fet quatre grans lleugues passàrem lo pont de fusta de Fraga, sobre lo riu Cinca, i entràrem en la dita ciutat de Fraga. Està ensotada i circuïda de muralles de terra, molt derruïdes. Ja se parla català.

Lo dia 26, dimecres, partírem de Fraga. Poc després, a on hi ha una fita, és la separació d'Aragó i Catalunya. Entràrem en l'última" (1717).8

En l'obra d'Agustí Sales (Valljunquera, Matarranya, 1707-València, 1774) trobem una primera mostra, fins allà on tenim notícia, de l'interès dels il.lustrats del segle XVIII originaris de l'Aragó catalanòfon per llur llengua materna. En el pròleg que Agustí Sales escrigué per al Diccionario Valenciano-Castellano de Carles Ros diu que la:

"Lengua lemosina que era la Cortesana, en que en Aragón, Valencia i Cataluña hablavan los Reyes [i que en] la hermosa, i fertil Población de Valjunquera, en la que yo nací […], he observado, que en los cofines de los tres Dominios, de Aragón, Valencia i Cataluña, se habla con mas pureza el Lemosin, que en lo interior de ellos: i ojála que en la misma Valencia se mantuviera tan puro, como piden su dignidad. i esplendor antiguo".9

Deixant de banda la teoria confusionària sobre la lengua lemosina -denominació que també apareix en l'obra de fra Roc Albert Faci (La Codonyera, Matarranya, 1684-Saragossa, 1744) quan s'indica l'existència de textos en català en els arxius parroquials de Fraga, Aiguaviva de Bergantes, Calaceit, Fórnols de Matarranya, Pena-roja, etc.-10 ens trobem davant d'un dels primers textos, si no el primer, d'apologia del català d'Aragó. Això sí -com és costum en un il.lustrat del segle XVIII- la defensa del català es fa en castellà.11

Ja en el segle XIX Pascual Madoz dóna notícia, cap a 1845, del parlar d'Aiguaviva amb uns térmens certament confusionaris però que semblen presos directament dels habitants d'aquesta població de la conca del Bergantes:

"Tienen los hab. de este pueblo un lenguaje tan particular, que no es usado ni aun por los vec. de los pueblos de su contorno; consiste en una miscelánea del castellano, valenciano y catalán, que sólo ellos entienden, si bien es cierto que cuando salen del pueblo, o hablan con forasteros, se sirven de la lengua española".12

Pocs anys més tard l'escriptor i periodista Brauli Foz (Fórnols de Matarranya, 1791-Borja, 1865) publicà a la Revista de Cataluña un article sobre la llengua catalana en què, després de donar testimoniatge de la presència del català (ell en diu, com de costum, lemosina) al Baix Aragó, manifesta que si bé:

"No sé hablar el catalan, pero lo entiendo perfectamente, porque en mi tierra (la que llamamos Baja de Aragón) hay pueblos donde se confunden todas las que se han hablado en España, dominando empero la lemosina con un dialecto casi de ella en cada pueblo. Así que los naturales de ellos tienen mucha facilidad para entender á los valencianos y á los catalanes, y mas si aplican algun cuidado en su trato, como yo he hecho".13

Tot seguit Foz reflexiona sobre els dialectes catalans, i en destaca cinc, un dels quals seria el literano:

"Cuatro [dialectes] nos han llegado de la lengua griega […]. Tiene pues aun mas la lengua catalana ó lemosina en estas nuestras provincias, distinguiéndose entre otros el catalan propio, el mallorquin, el valenciano, el ampurdanés, y el que llamaremos literario",14

parlat, aquest últim, en poblacions situades entre el Cinca i el Segre i als confins d'Aragó, Catalunya i País Valencià, és a dir al Baix Aragó:

"Como entre los dialectos del catalan he nombrado el literario,15 y podrá ser que hasta el nombre sea nuevo para muchos, me ha parecido declarar cual es, sin que por eso insista en que se conserve el nombre.

Es pues el que se habla en algunos pueblos entre el Cinca y el Segre, especialmente en Tamarite. Y tambien es muy parecido y

casi el mismo el que se habla en varios pueblos de nuestra Tierra Baja entre Cataluña y Valencia, habiendo sido sus pobladores despues de la reconquista, aragoneses de los llanos y de las montañas, catalanes de las riberas del Segre y aun del centro de Cataluña, y algunos antiguos pobladores".16

Cal assenyalar, encara en el segle XIX, que l'erudit ribagorçà Joaquín Manuel de Moner y de Siscar (Fonts, 1822-1907), amb un notable interès per la llengua i el passat literari i històric de la Llitera i la Ribagorça, reconeixia que la llengua de la Ribagorça és, o era, essencialment la catalana o, en les seues paraules, el lemosín.17

 

 

 

[@more@]

NOTES:

*El text presentat ací és una nova versió corregida, notablement modificada i ampliada, d'un article publicat, amb el mateix títol, a la revista Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 29 (Barcelona, 1994), pàgs. 223-239.

1Sobre la publicació d'aquesta documentació veeu Joaquim MONCLÚS i Artur QUINTANA, "El català a l'Aragó", dins SCILC. Àrea 7. Història de la llengua, Institut de Filologia Valenciana, València, 1989, pàgs. 195-212 [195-196]; Hèctor MORET, "La presència del català als àmbits formals de l'Aragó catalanòfon", Rolde. Revista de Cultura Aragonesa, 69 (Julio-Septiembre 1994), pàgs. 30-38.

2Cristòfor DESPUIG, Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa, edició a cura d'Eulàlia Duran, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona/Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1981.

3Ibidem, pàg. 63.

4Cf.Martí de RIQUER i Antoni COMAS, Història de la Literatura Catalana, III, Barcelona, 1980, pàg. 585.

5Biblioteca de escritores ribagorzanos, Zaragoza, 1884, pàgs. 341-384.

6 Ibidem. pàgs. 345-346.

7Joan SALVADOR, Viatge d'Espanya i Portugal, Edicions 62, Barcelona, 1972, pàg. 99.

8Carlos ROS, Diccionario valenciano-castellano, València, 1764. [Edició facsímil: València, 1979.]

9Aragón, Reyno de Christo, y dote de María Santíssima, Zaragoza, 1739. [Edició facsímil: Zaragoza, 1979.]

10Josep RIBELLES COMÍN, Biblioteca de la lengua valenciana, III, núm. 2017, Madrid, 1943, pàgs. 443-447.

11Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar, 16 vols., Madrid, 1845-1850, I, pàg. 128.

12"De la lengua catalana", Revista de Cataluña, tomo II (1862), pàg. 401.

13ibidem, pàg. 404. S'ha d'entendre literano (=lliterà) en lloc de literario d'acord amb la nota publicada en l'última pàgina del volum segon de la Revista de Cataluña: "Entre las erratas de imprenta que se nos han escapado y que el lector corregirá fácilmente, se halla una que no podemos menos que hacer notar. En la página 404, artículo del Sr. Foz sobre la Lengua catalana, hemos puesto en la línea 30 literario por LITERANO, que es como debe leerse".

14Veeu nota anterior.

15ibidem, pàgs. 406-407.

16Historia de la villa ciudad de Tamarite desde tiempos remotos hasta nuestros días, Fonz, 1876, pàgs. 91 i 119; Historia de Rivagorza desde su origen a nuestros días, 4 vols., Fonz, 1878-1880, II, pàgs. 458-459, III, pàgs. 221-346.

17II (1878), núms. 32, 36, 38, 41 i 42; III (1879), núms. 46, 48, 50, 51, 53, 54, 57-60, 62, 64-66 i 69. Aquests articles són de difícil consulta en l'edició original però, per fortuna, el text íntegre dels quatre articles sobre el ribagorçà i els altres parlars de transició del català a l'aragonès i de l'aragonès al català es poden consultar a Eloy FERNÁNDEZ CLEMENTE, Costa y Aragón, Zaragoza, 1978, pàgs. 35-53; o bé a Estudios sobre Joaquín Costa, Zaragoza, 1989, pàgs. 387-400, del mateix Eloy Fernández Clemente.

 

Comentaris tancats a Un segle d’investigació lingüística a l’Aragó catalanòfon*1 (I)

Arén diseña una Ruta de los Dinosaurios

Fuente: Angel Gayúbar ( 16/09/2003)

 

Los aficionados al mundo de los dinosaurios tienen en Arén un nuevo punto de destino. Desde esta localidad ribagorzana se puede realizar desde hace unos meses un fascinante paseo hacia los yacimientos paleontológicos bautizados como Blasi-1 y 2 en los que aparecieron numerosos restos fosilizados de los gigantes del período Cretácico.

El punto de partida de la ruta propuesta se inicia en la plaza de la localidad donde en un futuro próximo estará ubicado el Museo Paleontológico. Aquí, un panel sitúa al visitante y le orienta acerca de la situación y la dificultad de la ruta. Siguiendo las flechas se inicia una ruta que discurre en buerna parte por el sendero de Iscles, un camino de caballerías que todavía conserva buena parte del empedrado del firme.

En la ruta hacia los yacimientos, se atraviesan unos robledales y una serie de paneles interpretativos informan al paseante sobre el tipo de vegetación que hay en la zona. Otro panel ilustra los cambios que se han producido en este territorio desde la formación de las rocas hasta la actualidad, en un recorrido de 70 millones de años. También, a mitad de recorrido, un nuevo panel explica la fauna típica del lugar y hace refencia a las huellas que han ido dejando los animales.

Conforme se va ascendiendo y se llega a los yacimientos de los dinosaurios otros paneles van explicando los diferentes medios de sedimentación (cárcavas, playas…).

El primero de los yacimientos al que se accede es el conocido como Blasi 3; desde una plataforma de madera se pueden ver tres réplicas de huesos de dinosaurios situadas exactamente donde se encontraron los restos originales. Una completa documentación fotográfica y una serie de gráficos ilustrativos permite identificarlos perfectamente. El yacimiento Blasi 1, se encuentra a unos 50 metros del primero y desde la superficie preparada se puede ver la réplica de un maxilar hallado en 1997.

Para regresar hay que desandar el camino realizado, acabando la ruta en la misma plaza donde abrirá en breve sus puertas el Museo Paleontológico que será un perfecto colofón de este singular recorrido.

El descubrimiento en las inmediaciones de Arén, en 1997, de una serie de restos de hadrosaurios o dinosaurios de pico de pato de finales del período cretácico ha sido un acontecimiento científico de primer orden tanto por la calidad del yacimiento como pol la singularidad de la datación geológica de los fósiles encontrados. Es un yacimiento sumamente importante, comenta José Ignacio Canudo, director de las campañas paleontológicas que se sucedieron hasta el año pasado- por la gran riqueza de restos que hemos encontrado en él de dinosaurio y porque está muy cerca del límite entre el Cretácico y el Terciario, ya que estos dinosaurios debieron vivir en una fecha muy próxima a la extinción definitiva de la especie.

El yacimiento de Arén ha permitido la recuperación de más de trescientos restos desarticulados de varios dinosaurios, fundamentalmente hadrosaurios y también dientes de dinosaurios carnívoros. Hay representados, al menos, siete tipos de dinosaurios diferentes, de los que tres son hervíboros y cuatro carnívoros, aunque de estos únicamente se han encontrado hasta la fecha algunos dientes. Del hadrosaurio más grande se hallaron a lo largo de las cinco campañas paleontológicas desarrolladas en la zona prácticamente un 70% de sus restos lo que, como explica José Ignacio Canudo, hace de él uno de los especímenes más completos de España. Hay también otros dos dinosaurios más pequeños que están menos representados, aunque futuras campañas pueden deparar nuevos descubrimientos.

 

 

[@more@]

El yacimiento de Arén marca también una pauta de actuación para futuras campañas en la provincia de Huesca. Acabamos, como quien dice, de empezar a estudiar los dinosaurios oscenses, señala Canudo-; sobre todo cabe señalar que son diferentes a los de Teruel al ser aquellos de un determinado período de tiempo a finales del Cretácico y aparecer exclusivamente en el Alto Aragón. A tenor de la estructura geológica de la zona, los paleontólogos están seguros de que este yacimiento de la

Ribagorza Oriental no es único y que, en los próximos años van a sucederse nuevos descubrimientos en las cercanías porque, como reconoce José Ignacio Canudo.las rocas que lo contienen son muy favorables a la presencia de dinosaurios.

 

Un yacimiento singular

 

Hace 65 millones de años el paisaje de los alrededores de la localidad oscense de Arén era muy distinto del que ven ahora nuestros ojos. En las postrimerías del Cretácico Superior, poco antes de que un fenómeno todavía inexplicado acabara con buena parte de las especies animales y vegetales existentes entonces en el planeta, los actuales roquedales calizos que se elevan tras el casco urbano de esta población eran una extensa llanura aluvial ribereña del mar hendida por el gran delta de un caudaloso río junto al que vivan manadas de dinosaurios herbívoros. Temperaturas cálidas y un alto nivel de pluviosidad conformaban entonces un ecosistema ubérrimo, con una vegetación lujuriosa compuesta de árboles con flores y matojos semejantes a las hayas, los robles, las vides o los nogales que crecían junto a plantas cicadáceas, coníferas y helechos. También había en las aguas marinas de este paisaje cretácico una alta concentración de algas entre las que las familias de dinosaurios de la zona ramonearían para procurarse su alimento. Y junto con los dinosaurios compartían este nicho ecológico un gran número de otras especies animales, conformando un ecosistema rico y dinámico sensiblemente diferente del actual.

Los geólogos sabían que las inmediaciones de Arén reunían las características apropiadas para poder descubrir fósiles de dinosaurios, por lo que el descubrimiento de los restos que han ido apareciendo estos años no ha supuesto una especial sorpresa en el mundo científico. Lo que sí ha sorprendido a los científicos es la gran cantidad de restos encontrados de un sólo ejemplar y el hecho, todavía más interesante, de que el animal viviera en los últimos momentos del período cretácico. Estas dos circunstancias unidas pueden conllevar un avance en los estudios sobre la extinción masiva de especies que ocurrió al final de esta era geológica. Esta es, al menos, la opinión del equipo de paleontólogos que han trabajado en la zona en desde 1997 y que han desenterrado los restos de los saurios herbívoros, y los rastros de los carnívoros, que debieron vivir en la Ribagorza pocos miles de años antes de la desaparición de esta especie del registro fósil. La alegría por el descubrimiento de estos ejemplares de dinosaurio, los primeros que aparecen en la provincia de Huesca, se vió incrementada desde el primer momento al constatar el gran número de restos que aparecían en el yacimiento de Arén y su, relativamente, buen estado de conservación.

Y es que, aunque parezca lo contrario a tenor de películas y documentales televisivos, a pesar de que los dinosaurios se han puesto tan de moda en los últimos tiempos y parece muy habitual encontrar múltiples restos de su presencia en la tierra, en realidad hallar un esqueleto en un cierto buen estado de conservación es extremadamente difícil. Encontrar, como en el yacimiento de Arén, una gran abundancia de restos de la estructura ósea de estos animales es considerado todo un éxito.

Y es que este yacimiento ha desvelado hasta ahora una gran parte del esqueleto de un gran hervíboro que, por los restos encontrados, podría medir unos ocho metros de longitud y tener una alzada de unos 5 o 6 metros. Con él, han aparecido restos óseos de otros dos dinosaurios herbívoros más pequeños y fósiles dentales de, al menos, un carnívoro, además de placas del caparazón de uno o varios quelónidos (tortugas) y otros fósiles igualmente interesantes. Y el yacimiento no está agotado, por lo que pueden salir más fragmentos de estos animales que los estudios que se han venido realizando desde 1997 sitúan como perteneciente al grupo de los hadrosaurios, unos dinosaurios bípedos y herbívoros. La última campaña realizada, el pasado verano, con el descubrimiento de parte de la mandíbula del ejemplar de mayor tamaño y de un hueso que podría formar parte de la cresta identificativa de algunas familias de esta especie, puede ayudar definitivamente a clasificar los ejemplares encontrados en Arén y a determinar si se trata de una especie nueva o quizás de unos hadrosaurios emparentados con alguna especie ya conocida.

Pero, sin duda, la verdadera importancia de este yacimiento viene motivada por el hecho de que la zona donde se han encontrado los restos del dinosaurio está muy cerca de los límites que delimitan el paso desde el Cretácico hacia el Eoceno, hace unos 65 millones de años. Es en este momento en el que las últimas teorías que quieren explicar la extinción de los dinosaurios abogan por la caída de un meteorito que habría acabado con buena parte de las especies vivientes. Los dinosaurios de Arén debieron morir unos miles de años, pocos, antes de que presumiblemente cayera ese meteorito y hasta la fecha nunca se habían encontrado en Europa dinosaurios tan jóvenes, de una época tan cercana a la extinción masiva, por lo que su estudio puede desvelar nuevos datos sobre esa época tan crucial en la historia de la vida.

 

¿Qué ocurrió con los dinosaurios?

 

Nadie sabe con seguridad qué fue lo que ocurrió para que se desencadenara la extinción de especies fósiles al final del Cretácico. Hay pruebas significativas de que el clima de la Tierra estaba cambiando y también de que hace ahora 65 millones de años se produjeron dos sucesos catastróficos: el súbito impacto de un asteroide en el actual Méjico y la actividad volcánica prolongada de las traquitas del Decán, en la India. Es posible que los efectos combinados de estos tres acontecimientos, en proporciones variables en distintas partes del mundo, resultara demasiado traumático para más del 80% de las especies vivas del período cretácico. Con muy raras excepciones, todos los seres de más de un metro de longitud o 30 kilos de peso, tanto en la tierra como en el mar, fueron víctimas de esta terrible extinción en masa.

Y aunque es el más conocido porque supuso la desaparición de los dinosaurios, no es sin embargo la extinción masiva de las especies al final del Cretácico el primer episodio, ni el último, de estas características en la vida de la Tierra. El registro fósil demuestra que las diferentes eras geológicas han sufrido la desaparición de buena parte de su biomasa al final de su ciclo, y que esta biomasa se recupera posteriormente con nuevas especies que ocupan el nicho ecológico dejado por las especies desaparecidas. Algo que, por cierto, podría estar ocurriendo en la actualidad dada la extinción de gran número de especies vivas, animales y vegetales, marinas, aéreas y terrestres, que comparten con nosotros el frágil ecosistema mundial. Aunque, en este caso, la culpa de la extinción masiva de las especies no se produzca por un factor externo o incontrolable sino por la acción estúpida de la especie que se ha autoconsiderado con excesiva suficiencia como la reina de la creación.

 

 

 

 

 

Comentaris tancats a Arén diseña una Ruta de los Dinosaurios