Hèctor Moret
Testimoniatges de la presència de la llengua catalana a l'Aragó
Ja a partir de les primeres dècades del segle XIII trobem documentada la catalanitat lingüística d'una part prou important de l'Aragó a través del testimoniatge implícit que es desprén de la documentació administrativa i, sobretot, extra-administrativa redactada en català -en algun cas ben entrat el segle XVII- conservada en els arxius de força poblacions de l'Aragó catalanòfon, documentació que, malauradament, només en una petita part s'ha publicat.2
També en l'obra de diversos escriptors, originaris de l'Aragó catalanòfon, o de la resta del domini lingüístic, hi trobem el testimoniatge directe que la llengua catalana és, o era, la pròpia d'una sèrie de poblacions aragoneses no gaire allunyades de la frontera política que separa Aragó de Catalunya o del País Valencià. Així en el segle XVI el tortosí Cristòfor Despuig en Los Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa3 quan descriu les terres on es parla la llengua catalana explica que:
"… en Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa" (1557).4
En el segle XVII és el jesuïta reusenc Pere Gil qui en dóna testimonitage quan escriu al pròleg de la seua versió del Kemplis, "traduït de llengua llatina i castellana en catalana", que:
"Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa. Però com se veja i toque ab les mans que, exceptades algunes poques ciutats, com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca de Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demés ciutats, viles i llocs no és ben estesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la usen, ans bé la llengua catalana entra algunes llegües dins del regne d'Aragó i de França…" (1621).5
A Noticias de Ribagorza recogidas por el Dr. Don Pedro de Bardají y Azcon, del Consejo de Su Majestad y su Asesor en el Condado de Ribagorza publicades per Joaquín Manuel de Moner,6 l'autor, natural de Benasc, escriu sobre la presència del català a la Ribagorça que:
"El comercio de Cataluña, cuya porción fué algun tiempo, es más frecuente y por este motivo se habla vulgalmente su lengua en la mayor parte de Ribagorza y aun en algunos de sus lugares se observan las Constituciones y costumbres de aquel Principado y universalmente por lo mismo, son aficionados al manejo de arcabuces, más que al de las espadas" (1677).7
En el segle XVIII és el botànic barceloní Joan Salvador qui, després de recórrer la península Ibèrica durant dos llargs anys, escriu en el seu diari de viatge que:
"I havent fet quatre grans lleugues passàrem lo pont de fusta de Fraga, sobre lo riu Cinca, i entràrem en la dita ciutat de Fraga. Està ensotada i circuïda de muralles de terra, molt derruïdes. Ja se parla català.
Lo dia 26, dimecres, partírem de Fraga. Poc després, a on hi ha una fita, és la separació d'Aragó i Catalunya. Entràrem en l'última" (1717).8
En l'obra d'Agustí Sales (Valljunquera, Matarranya, 1707-València, 1774) trobem una primera mostra, fins allà on tenim notícia, de l'interès dels il.lustrats del segle XVIII originaris de l'Aragó catalanòfon per llur llengua materna. En el pròleg que Agustí Sales escrigué per al Diccionario Valenciano-Castellano de Carles Ros diu que la:
"Lengua lemosina que era la Cortesana, en que en Aragón, Valencia i Cataluña hablavan los Reyes [i que en] la hermosa, i fertil Población de Valjunquera, en la que yo nací […], he observado, que en los cofines de los tres Dominios, de Aragón, Valencia i Cataluña, se habla con mas pureza el Lemosin, que en lo interior de ellos: i ojála que en la misma Valencia se mantuviera tan puro, como piden su dignidad. i esplendor antiguo".9
Deixant de banda la teoria confusionària sobre la lengua lemosina -denominació que també apareix en l'obra de fra Roc Albert Faci (La Codonyera, Matarranya, 1684-Saragossa, 1744) quan s'indica l'existència de textos en català en els arxius parroquials de Fraga, Aiguaviva de Bergantes, Calaceit, Fórnols de Matarranya, Pena-roja, etc.-10 ens trobem davant d'un dels primers textos, si no el primer, d'apologia del català d'Aragó. Això sí -com és costum en un il.lustrat del segle XVIII- la defensa del català es fa en castellà.11
Ja en el segle XIX Pascual Madoz dóna notícia, cap a 1845, del parlar d'Aiguaviva amb uns térmens certament confusionaris però que semblen presos directament dels habitants d'aquesta població de la conca del Bergantes:
"Tienen los hab. de este pueblo un lenguaje tan particular, que no es usado ni aun por los vec. de los pueblos de su contorno; consiste en una miscelánea del castellano, valenciano y catalán, que sólo ellos entienden, si bien es cierto que cuando salen del pueblo, o hablan con forasteros, se sirven de la lengua española".12
Pocs anys més tard l'escriptor i periodista Brauli Foz (Fórnols de Matarranya, 1791-Borja, 1865) publicà a la Revista de Cataluña un article sobre la llengua catalana en què, després de donar testimoniatge de la presència del català (ell en diu, com de costum, lemosina) al Baix Aragó, manifesta que si bé:
"No sé hablar el catalan, pero lo entiendo perfectamente, porque en mi tierra (la que llamamos Baja de Aragón) hay pueblos donde se confunden todas las que se han hablado en España, dominando empero la lemosina con un dialecto casi de ella en cada pueblo. Así que los naturales de ellos tienen mucha facilidad para entender á los valencianos y á los catalanes, y mas si aplican algun cuidado en su trato, como yo he hecho".13
Tot seguit Foz reflexiona sobre els dialectes catalans, i en destaca cinc, un dels quals seria el literano:
"Cuatro [dialectes] nos han llegado de la lengua griega […]. Tiene pues aun mas la lengua catalana ó lemosina en estas nuestras provincias, distinguiéndose entre otros el catalan propio, el mallorquin, el valenciano, el ampurdanés, y el que llamaremos literario",14
parlat, aquest últim, en poblacions situades entre el Cinca i el Segre i als confins d'Aragó, Catalunya i País Valencià, és a dir al Baix Aragó:
"Como entre los dialectos del catalan he nombrado el literario,15 y podrá ser que hasta el nombre sea nuevo para muchos, me ha parecido declarar cual es, sin que por eso insista en que se conserve el nombre.
Es pues el que se habla en algunos pueblos entre el Cinca y el Segre, especialmente en Tamarite. Y tambien es muy parecido y
casi el mismo el que se habla en varios pueblos de nuestra Tierra Baja entre Cataluña y Valencia, habiendo sido sus pobladores despues de la reconquista, aragoneses de los llanos y de las montañas, catalanes de las riberas del Segre y aun del centro de Cataluña, y algunos antiguos pobladores".16
Cal assenyalar, encara en el segle XIX, que l'erudit ribagorçà Joaquín Manuel de Moner y de Siscar (Fonts, 1822-1907), amb un notable interès per la llengua i el passat literari i històric de la Llitera i la Ribagorça, reconeixia que la llengua de la Ribagorça és, o era, essencialment la catalana o, en les seues paraules, el lemosín.17
[@more@]
NOTES:
*El text presentat ací és una nova versió corregida, notablement modificada i ampliada, d'un article publicat, amb el mateix títol, a la revista Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 29 (Barcelona, 1994), pàgs. 223-239.
1Sobre la publicació d'aquesta documentació veeu Joaquim MONCLÚS i Artur QUINTANA, "El català a l'Aragó", dins SCILC. Àrea 7. Història de la llengua, Institut de Filologia Valenciana, València, 1989, pàgs. 195-212 [195-196]; Hèctor MORET, "La presència del català als àmbits formals de l'Aragó catalanòfon", Rolde. Revista de Cultura Aragonesa, 69 (Julio-Septiembre 1994), pàgs. 30-38.
Cristòfor DESPUIG, Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa, edició a cura d'Eulàlia Duran, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona/Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1981.
Ibidem, pàg. 63.
Cf.Martí de RIQUER i Antoni COMAS, Història de la Literatura Catalana, III, Barcelona, 1980, pàg. 585.
Biblioteca de escritores ribagorzanos, Zaragoza, 1884, pàgs. 341-384.
Ibidem. pàgs. 345-346.
Joan SALVADOR, Viatge d'Espanya i Portugal, Edicions 62, Barcelona, 1972, pàg. 99.
Carlos ROS, Diccionario valenciano-castellano, València, 1764. [Edició facsímil: València, 1979.]
Aragón, Reyno de Christo, y dote de María Santíssima, Zaragoza, 1739. [Edició facsímil: Zaragoza, 1979.]
Josep RIBELLES COMÍN, Biblioteca de la lengua valenciana, III, núm. 2017, Madrid, 1943, pàgs. 443-447.
Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar, 16 vols., Madrid, 1845-1850, I, pàg. 128.
"De la lengua catalana", Revista de Cataluña, tomo II (1862), pàg. 401.
ibidem, pàg. 404. S'ha d'entendre literano (=lliterà) en lloc de literario d'acord amb la nota publicada en l'última pàgina del volum segon de la Revista de Cataluña: "Entre las erratas de imprenta que se nos han escapado y que el lector corregirá fácilmente, se halla una que no podemos menos que hacer notar. En la página 404, artículo del Sr. Foz sobre la Lengua catalana, hemos puesto en la línea 30 literario por LITERANO, que es como debe leerse".
Veeu nota anterior.
ibidem, pàgs. 406-407.
Historia de la villa ciudad de Tamarite desde tiempos remotos hasta nuestros días, Fonz, 1876, pàgs. 91 i 119; Historia de Rivagorza desde su origen a nuestros días, 4 vols., Fonz, 1878-1880, II, pàgs. 458-459, III, pàgs. 221-346.
II (1878), núms. 32, 36, 38, 41 i 42; III (1879), núms. 46, 48, 50, 51, 53, 54, 57-60, 62, 64-66 i 69. Aquests articles són de difícil consulta en l'edició original però, per fortuna, el text íntegre dels quatre articles sobre el ribagorçà i els altres parlars de transició del català a l'aragonès i de l'aragonès al català es poden consultar a Eloy FERNÁNDEZ CLEMENTE, Costa y Aragón, Zaragoza, 1978, pàgs. 35-53; o bé a Estudios sobre Joaquín Costa, Zaragoza, 1989, pàgs. 387-400, del mateix Eloy Fernández Clemente.