BERNAT I (UNIFRED) DE RIBAGORÇA






Normal
0
21


false
false
false







MicrosoftInternetExplorer4




Comte de Ribagorça (~920-~950), dit també Bernat, fill de Ramon II de
Pallars-Ribagorça. Associat al govern en vida del seu pare, dirigí abans del
916 la reconquesta de les terres centrals de Ribagorça, envaïdes pels sarraïns
de Muhammad al-Tawil el 908. Es casà, també abans del 916, amb Toda d’Aragó,
matrimoni que li facilità l’expansió per terres de Sobrarb, que alliberà dels
sarraïns i repoblà.

A la mort de Ramon II, vers el 920, heretà conjuntament amb el seu germà
Miró I el comtat de Ribagorça, mentre que els altres germans, Isarn I i Llop I,
el Pallars. Segons l’historiador àrab al-‘Udri, oferí asil a un fill del rei de
Lleida Llop ibn Muhammad, però el 929 li donà mort, juntament amb el seu
seguici, i s’apoderà del seu tresor, que més endavant donà al monestir
d’Ovarra. Sembla que en morir el seu germà Ató (vers el 949), bisbe de
Pallars-Ribagorça, conjuntament amb l’altre germà, Miró I, creà el bisbat
privatiu de Ribagorça, que fou encomanat a un prevere dit Oriolf. Protegí els
monestirs de Lavaix i d’Alaó.

Del seu matrimoni amb Toda tingué el comte Ramon III, Galí i Ava. Les gestes
d’aquest comte, en particular l’alliberament de Sobrarb i part de Ribagorça del
domini sarraí i la restauració d’Ovarra, envoltaren la seva figura d’una
aurèola d’heroi popular, en la qual es basaren els monjos d’Ovarra entre el
1064 i el 1080 per a teixir la llegenda de Bernat de Ribagorça i,
seguint la influència literària francesa, donar-li forma en una cançó, avui
perduda. La llegenda, més o menys modificada per l’erudició documental, serví
de base per a redactar després del 1076 algunes de les anomenades
falsificacions d’Ovarra fetes pels monjos de Sant Victorià, mentre que la cançó
serví de font d’inspiració al monjo Domènec d’Alaó en el seu Cronicó (~1080-90)
i als autors del Cronicó II d’Alaó (~1104) i de la Crònica d’Alaó
renovada
(~1154).

D’aquestes fonts hom sap que en versió llegendària Bernat era un familiar de
Carlemany que per ordre d’aquest entrà a la península i, amb l’ajuda dels
francs, alliberà dels sarraïns les regions de Sobrarb, de Pallars i de Ribagorça,
on fundà el monestir d’Ovarra. Al s XIII aquesta llegenda s’occidentalitzà i es
fusionà amb la cançó del comte de Saldaña per donar lloc a una nova llegenda,
la de Bernardo del Carpio.

 

Quant a ponent

\"El jo no té circumstàncies especials, si no entenem per circumstàncies tot allò que rodeja una descàrrega elèctrica, o el pus que surt d\'una ferida. El jo és el jo, és un fet, exactament com la farigola i té com la farigola una entitat i una vida que li són pròpies.\"... M. Bauçà
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.