Datos Básicos del Yacimiento (Blasi)

Localización: Arén (Huesca)
Edad: Maastrichtiense superior (Cretácico superior)

Tipo de hallazgos: Icnitas y restos óseos
Organismos: Hadrosaúridos, Saurópodos, Terópodos y otros vertebrados (peces, anfibios, cocodrilos,…)
Roca que los contiene: Areniscas

[@more@]

Descripción

Icnitas
Los yacimientos de icnitas de dinosaurios cretácicos de Arén se encuentran situados en el flanco norte del sinclinal de Tremp, sinclinal de bloque superior de la lámina cabalgante del Montsec. Las rocas donde se encuentran se depositaron en un medio deltaico regresivo en la cuenca de foredeep sudpirenaica del Cretácico Superior. Hacia cuenca, abierta al océano Atlántico, las areniscas gradan a pelitas de prodelta y turbiditas, mientras que hacia continente pasan a sedimentos de transición y fluviales (Formación Areniscas de Arén y Formación Tremp respectivamente).

La existencia de restos de dinosaurios es conocida en Areny desde 1992, año en que se descubrió el yacimiento de huellas de dinosaurio y que se denominó "Arén". Con motivo de su preservación fue modificada la trayectoria de la carretera que une Lleida con Francia cuyo trazado inicial transcurría por la ubicación del yacimiento. Inicialmente en el nivel fosilífero afloraban 9 icnitas distribuidas en unos 15 m2 encontrándose el resto cubierto por derrubios y por el estrato superior en su parte oeste. Por ello, durante el verano de 2000, se realizó una excavación tras la que se pudo diferenciar dos niveles con icnitas (Areny I y II).

Restos Óseos

Los yacimientos de dinosaurios del municipio de Arén se encuentra en la comarca de Ribagorza en el Pirineo Huesca. En el paraje de Blasi se han localizado seis yacimientos, a los que denominamos Blasi 1 a Blasi 6 del más antiguo a más moderno, geológicamente hablando.Se encuentran situados en el flanco norte del sinclinal de Tremp, sinclinal de bloque superior de la lámina cabalgante del Montsec. Las rocas donde se encuentran se depositaron en un medio deltaico regresivo en la cuenca de foredeep sudpirenaica del Cretácico Superior. Hacia cuenca, abierta al océano Atlántico, las areniscas gradan a pelitas de prodelta y turbiditas, mientras que hacia continente pasan a sedimentos de transición y fluviales (Formación Areniscas de Arén y Formación Tremp respectivamente).
Los dinosaurios de Arén forman parte de una serie de descubrimientos de dinosaurios en Aragón producidos a lo largo del año 1997 que fueron noticia en los medios de comunicación locales, nacionales e internacionales. Fueron encontrados por los geólogos L. Ardèvol y F. López Olmedo durante unos trabajos de campo al oeste del núcleo urbano de Areny.
En 1997 comenzaron las excavaciones en las que se han recuperado cientos de restos articulados y desarticulados de dinosaurios y otros vertebrados. La importancia de estos yacimientos es doble, por una parte la gran cantidad y calidad de los restos que se han recuperado hasta el momento, y por otra que son los yacimientos más modernos del final del Cretácico que se han encontrado en Europa. Esto hace que los yacimientos de Arén sean una referencia a nivel mundial en el estudio de la extinción de los dinosaurios en esta parte de Europa
Los restos fósiles de dinosaurios de los yacimientos de Blasi son abundantes y tienen buena conservación, habiéndose encontrado dos cráneos de hadrosaurio parcialmente articulados, uno en Blasi 1 y otro en Blasi 3. Su extracción y procesamiento en el laboratorio son lentos debido a que son yacimientos conservados en areniscas muy duras, por lo que parte del material se encuentra todavía en proceso de preparación. En un primer estudio se han reconocido 8 especies de dinosaurios, de los que los hadrosaurios son los más abundantes.

Comentaris tancats a Datos Básicos del Yacimiento (Blasi)

ELS DINOSAURES DELS PIRINEUS – [07/03/2006]

Se acaba de editar un interesante libro sobre los dinosaurios del Pirineo titulado "Els dinosaures dels Pirineus". Esta versión es en catalán, y próximamente va a publicarse la versión en francés. Sus autores son Bernat Vila, Josep Marmi, Jean Le Loeuff, Àngel Galobart, Oriol Oms, Rodrigo Gaete y José Ignacio Canudo. Con unos textos sencillos apoyados en espectaculares fotografías, dibujos y reconstrucciones se hace un repaso a los descubrimientos de huesos, icnitas y huevos fósiles de los Pirineos de Cataluña, Aragón y del sur de Francia. El libro está editado por Zenobita ( zb@zenobitaedicions.com) y esta subvencionado por la Generalitat de Catalunya y en Fondo Europeo para el Desarrollo Regional. Se van a realizar dos presentaciones públicas donde se explicará como se gestionó y se escribió el libro y hablar con los autores.

[@more@]

Se van a realizar dos presentaciones públicas donde se explicará como se gestionó y se escribió el libro y hablar con los autores. Los lugares y las horas de las presentaciones son:

7 de marzo de 2006 a las 19:00 h de la tarde Libreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3, Barcelona).

9 de marzo de 2006 a las 20:30 h de la tarde. Biblioteca Ramon Vinyes i Cluet de Berga (Barcelona).

Comentaris tancats a ELS DINOSAURES DELS PIRINEUS – [07/03/2006]

LA DGA FINANCIA LA PREPARACIÓN DE LOS DINOSAURIOS DE ARÉN (HUESCA) – [15/07/2005]

La Dirección General de Patrimonio del Departamento de Cultura y Educación de la DGA ha concedido una subvención de 12.000 Euros para la preparación de los fósiles de dinosaurio de Arén (Huesca) para el año 2005. La dirección de este proyecto ha sido encargada al Dr. José Ignacio Canudo, de la Universidad de Zaragoza y miembro del grupo Aragosaurus. El trabajo se realizará en los próximos seis meses en su mayor parte en el laboratorio de la empresa Paleoymas. La actuación va a consistir en la extracción de la matriz que los contiene de más de 20 huesos de hadrosaurios extraídos en los yacimientos de Blasi (Arén) en la campaña de excavación del año 1997. La extracción de la matriz se realizará con medios mecánicos, especialmente percutores de aire comprimido y se preparará para que pueda ser estudiado y expuesto en un futuro cercano.[@more@]

Los yacimientos de dinosaurios hadrosaurios de Arén son uno de los más importantes de toda Europa en el Maastrichtiense superior (65-66 millones de años), debido a su excepcional conservación y la abundancia de los restos. Sin embargo las tareas de extracción de la roca para su estudio son lentas, debido a la dureza de esta roca. En el yacimiento se extraen grandes bloques que posteriormente se limpian manualmente en el laboratorio. De esta manera se han recuperado más de 200 restos de dinosaurio que actualmente forman parte de la Tesis doctoral de la licenciada en Biología y miembro del equipo Penélope Cruzado. La actuación en Arén forma parte del proyecto "Los últimos dinosaurios de Europa", con el que se han preparado para la visita los yacimientos de Arén. Siendo los únicos con huesos fósiles que se pueden visitar en Aragón

Comentaris tancats a LA DGA FINANCIA LA PREPARACIÓN DE LOS DINOSAURIOS DE ARÉN (HUESCA) – [15/07/2005]

Altres indrets del terme 6

Iscles, Sant Martí del Sas i el Sas

[@more@]Un segon domini important del terme de Cornudella de Valira era format per les possessions del monestir d’Alaó: els llocs d’Iscles, Sant Martí del Sas i Soperuny.
Iscles és ara un lloc despoblat, a 1 020 m d’altitud, a la riba dreta del barranc d’Iscles, afluent de capçalera de la Valira, al vessant d’un turó, dominat als quatre costats per muntanyes, cosa que es creu que li donà el nom, que equival a ‘illa’. El castell d’Iscles és citat ja l’any 958 dintre el comtat de Ribagorça i, més tard, fou de domini de noble. El lloc tenia 2 focs el 1495 i 6 famílies el 1713. La seva església parroquial, dedicada a Sant Martí, pertanyia, des del segle XI, al monestir d’Alaó, que era també senyor d’importants alous. El lloc va formar municipi o entitat civil pròpia fins el 1840, quan tenia 33 h, que es va fondre amb el terme municipal de Cornudella de Valira.
Sant Martí del Sas, o de Sas, i el Sas són dos antics pobles situats entre barrancs afluents per l’esquerra a la Valira, a uns 950 m d’altitud. El nucli de poblament primitiu era al Sas, amb 28 h el 1970 i 25 el 1991, citat des del 845, prop del qual va aparèixer abans del 909 la cel·la o petit monestir de Sant Martí, que després es convertirà, també, en centre d’un poble. Amb el despoblament del segle XIV el Sas va quedar només amb dues famílies. El nucli de Sant Martí, en canvi, tenia 25 h el 1787, 19 el 1840, 43 el 1870, 10 el 1970 i 3 el 1991.
El monestir o cel·la de Sant Martí fou d’escassa vitalitat i el 971 deixà de ser esmentat com a casa monàstica; el 979 el lloc, ja sense monjos, fou donat a Alaó pel comte Unifred. L’església actual de Sant Martí és un edifici modificat en època romànica i més tard, però que té l’arc triomfal clarament ultrapassat o de marcat arc de ferradura i altres elements que deixen endevinar un edifici primitiu del segle X, de l’època monàstica, al qual més tard es va afegir un absis i una volta.

Comentaris tancats a Altres indrets del terme 6

TORTUGAS FÓSILES DE 66 M. A. EN ARÉN Y SERRADUY (HUESCA) – [27/05/2005]

Los yacimientos dinosaurios de Arén en Huesca son unos de los más importantes del final del Cretácico en Europa, tanto por la abundancia, como por la buena conservación de sus restos. Especialmente significativo son los restos de hadrosaurio, por la importancia que tienen en el evento de extinción del Cretácico-Terciario. Este material esta en período de estudio por el grupo Aragosaurus. Además de los dinosaurios se han encontrado placas aisladas de dos taxones distintos de tortugas. En la Reunión de la Sociedad geológica de España realizada en Teruel el 27 de Mayo se ha presentado por primera vez un estudio detallado de estas tortugas por parte del investigador de la Universidad del País Vasco Xabier Murelaga y el miembro de Aragosaurus José Ignacio Canudo.[@more@]

En su trabajo ponen de manifiesto que los quelonios fósiles del Cretácico superior son un elemento habitual en las asociaciones de vertebrados fósiles. A pesar de carácter fragmentario las placas aisladas de quelonios se pueden identificar a nivel genérico en base a caracteres como puede ser la ornamentación externa. La mayor parte de las placas de Blasi pertenecen a botremíididos similares a Polysternon y Elochelys . También se ha detectado la presencia en Bla-2 un Solemydidae.

Los botremíididos son tortugas acuáticas de agua dulce, pero estas podían salir al mar y siguiendo las líneas de costa realizar migraciones. Por esta razón, es posible encontrar restos de esta tortuga en medios marinos transicionales como deltas. En cambio los solemíididos son de hábitos terrestres por lo que sus restos para llegar a estos medios debieron ser transportados. De todas maneras aunque los botremíididos llegan hasta el Oligoceno los solemíididos no superan el límite Cretácico-Terciario por lo que en el Maastrichtiense superior podrían haber sido una familia en declive y esa ser la razón de la escasez de sus restos.

Comentaris tancats a TORTUGAS FÓSILES DE 66 M. A. EN ARÉN Y SERRADUY (HUESCA) – [27/05/2005]

EL GRUPO DESCUBRE PRUEBAS DE COMO MURIO UNO DE LOS DINOS. DE ARÉN – [12/08/2005]

En el “3 Annual meeting European Association of Vertebrate palaeontologists (EAVP)” celebrado en Darmstadt (Alemania) del 18 al 23 de Julio el Grupo Aragosaurus ha presentado un trabajo donde se propone la causa de la muerte de uno de los dinosaurios de Arén. Siendo la primera vez en España que se aborda un trabajo paleobiológico de estas características. El trabajo firmado por José Ignacio Canudo, Penélope Cruzado Caballero y Miguel Moreno interpreta una patología presente en una vértebra caudal de un hadrosaurio como resultado de una infección.[@more@]El yacimiento de Blasi 3 en Arén (Huesca) es uno de los más ricos del final del Cretácico de Europa. En él se han recuperado varios centenares de huesos pertenecientes a varios individuos de dinosaurios hadrosaurios, los popularmente conocidos como “picos de pato”. Una de las vértebras caudales (de la cola) tiene algunas singularidades que desde un principio se plantearon algunas dudas. Su espina neural esta recurvada y no recta como es normal y además presenta un agujero y el hueso está desmesuradamente inflamado. Cuando nos fijamos con detalle además presenta un par de fracturas, una de ellas con un callo incipiente, prueba que la rotura fue en vida del organismo.

¿Como se explican todas esas patologías (anomalías)? La manera más sencilla es que un dinosaurio carnívoro mordió en la cola, produciendo la rotura de la vértebra y una incisión del hueso. Esto sin duda no produjo la muerte del organismo, pero le produjo una rápida infección como prueba la inflamación del hueso. Esta infección debió ser muy rápida ya que el callo de la rotura está poco desarrollado, y esta estructura se forma a los pocos días de la rotura. Esta importante infección fue posiblemente la causa de la muerte, ya que por el desarrollo que presenta el hueso es razonable pensar que afecto de manera generalizada a las partes blandas.

La secuencia de acontecimientos es fácil de reconstruir un dinosaurio carnívoro salto encima del hadrosaurio asestándole una dentellada e inoculándole elementos patógenos que en pocos días le produjo la muerte. Hoy en día los varanos utilizan una técnica de caza similar, quizás algunos dinosaurios del Cretácico hicieran lo mismo, al menos alguno de Arén.

© Grupo Aragosaurus 2006/ Universidad de Zaragoza

Comentaris tancats a EL GRUPO DESCUBRE PRUEBAS DE COMO MURIO UNO DE LOS DINOS. DE ARÉN – [12/08/2005]

El castell d’Areny

La família del meu pare prové d’Areny de Noguera, a la Franja de Ponent. Pujant de Lleida a Viella, és un petit poble situat abans del Pont de Suert, quasi a tocar del riu Noguera Ribagorçana. L’any 1833, arran de la divisió provincial de Javier de Burgos, la frontera entre Catalunya i Aragó va ser fixada en aquest riu i per això els meus avis ja van néixer aragonesos, tot i que amb prou feines sabien parlar castellà. Aquesta frontera no té cap lògica econòmica, atès que aquest riu, que baixa de nord a sud (en contrast amb les serres i carenes del Pirineu, que van d’est a oest), és un punt de confluència i trobada més que no pas de separació.

[@more@]

La divisió provincial va escapçar unes comarques històricament catalanoparlants, per bé que els seus habitants van seguir orientant les seves relacions personals i els seus intercanvis comercials a Catalunya. Avui segueixen adreçant-se preferentment a Viella, Tremp o Lleida, en tant que sortides tradicionals naturals, tot i que fa deu anys s’ha consumat el canvi de bisbat, de la Seu d’Urgell a Barbastre. La catalanitat hi ha estat latent de manera més o menys conscient i la força econòmica secular de Catalunya era objecte de reflexió: "No ens sortiria més a compte ser catalans que aragonesos?". Així, la recuperació de l’autogovern català l’any 1980 va ser vista amb simpatia i a Areny s’afanyaren a signar convenis d’ensenyament i de sanitat amb Catalunya, així com també a instal·lar un repetidor per a poder captar el senyal de TVC.

Tot i això, en els darrers deu anys s’ha produït un canvi de percepció, que té relació amb el finançament autonòmic. Les limitacions financeres de la Generalitat s’han anat accentuant, en contrast amb els recursos creixents del govern aragonès. La pluja de recursos públics a tota la franja aragonesa és espectacular i a Areny és ben visible en molts àmbits: places i carrers renovats del nucli medieval, cases i façanes restaurades (espectacular gòtic civil a la Casa del Governador, avui museu comarcal), noves rutes turístiques obertes (dinosaures, dòlmens), una colònia de voltors recuperada, piscines i poliesportiu modernitzats, subvencions molt elevades per a l’establiment de negocis de turisme rural… a banda de tota mena de cursets i facilitats de les autoritats locals per als veïns. La complicitat o la indiferència del sector públic, avui més potent que mai, és bàsica per impulsar o per deixar esllanguir l’economia d’un territori.

El castell d’Areny és un altre exemple d’aquest impuls públic. Considerat el primer castell documentat del comtat de Ribagorça (any 823), al costat de la torre medieval s’alcen les restes d’una església romànica, situada dalt d’un abrupte turó. Fa dos anys que el govern aragonès hi està realitzant diferents treballs de consolidació, que han posat al descobert una necròpolis del segle XI i una espectacular cisterna d’aigua excavada a la roca. No cal dir que els recomano una visita, si és a l’estiu millor al capvespre.

El meu pare em deia ara fa quatre anys: "He passat de la duresa de la vida del segle XII als avenços del segle XXI; he passat d’anar a buscar aigua a la font de petit i de segar blat amb una falç de jove al teletreball per Internet abans de jubilar-me. Ja ho he vist tot a Areny". No, no ho havíem vist tot: per pujar els materials al castell s’ha estat fent servir un helicòpter. Un helicòpter al castell d’Areny! És una bona metàfora, tot un símbol d’un nou poder emergent, un govern aragonès potent i eficient comandat avui per ribagorçans de parla catalana, que fan una política desacomplexada de suport total al seu territori. La història té girs sobtats i sorprenents, fa vint anys tota la comarca semblava condemnada a l’abandó.

El superàvit fiscal de la franja aragonesa és realment espectacular, ja que obres i reformes semblants s’estan realitzant a altres pobles veïns. En contrast amb el castell d’Areny, a l’altra banda del riu es troba el castell d’Orrit. Situat a Catalunya, aquest castell es troba construït en línia a pocs centenars de metres de distància del d’Areny. Aprofitant que el riu fa un tall estret a la mateixa serra transversal, està situat també en un lloc abrupte, pensat per barrar el pas als sarraïns que volguessin pujar riu amunt. La seva situació, però, és de total abandó i en parlarem dijous vinent: i és que al castell d’Orrit s’hi acaba de documentar el primer text escrit en català, un jurament feudal datat l’any 1047, dos segles abans de les homilies d’Organyà.

Aquest dissabte hem anat a Areny a esporgar els arbres de l’hort i l’era, com fem cada any a finals de febrer. Després d’un excel·lent dinar a la fonda de casa Domench, baixem cap a Barcelona. Al cotxe tots s’han adormit i, per tant, la música d’Obrint Pas i del Club Super3 deixa pas a Joan Pau Pujol: la seva missa de Sant Jordi, estrenada al Palau de la Generalitat el 1614, és una autèntica delícia en la versió polifònica que n’ha fet la Capella Joan Cererols, regalada fa poc per la revista Sàpiens. Fa un dia clar, preciós i serè, el blat verdeja per sobre de clapes de neu disperses i la llum de l’hora baixa il·lumina com mai els boscos de pins, roures i alzines que s’alternen a les muntanyes, al peu de les quals baixa el nostre riu. I de sobte, la inspiració precisa de Màrius Torres: "Per què has fet, o diví Pare de la ironia, tan bells els sentiments humans?"

Ramon Tremosa i Balcells Professor de teoria econòmica a la UB
(Publicat al diari Avui 2/3/06)
Botons

Comentaris tancats a El castell d’Areny

Altres indrets del terme 5

Ribera de Vall i la Casa Gran[@more@]El lloc de Ribera de Vall és situat al vessant del puig d’Alòs, al marge esquerre de la Valira, a 952 m. El seu poblament antic és difícil de precisar per tal com s’inclou en el de l’antiga jurisdicció de Cornudella. El lloc tenia, però, només 5 focs el 1495, 83 h el 1900 i 9 h el 1991. Fins el 1860 fou el cap administratiu de l’antic municipi de Cornudella de Valira, posteriorment desplaçat per la Casa Gran.
La seva església parroquial, dedicada a Sant Miquel, guarda, com s’ha dit, elements de la portada i un crismó de l’antiga de Sant Pere de Cornudella.
La caseria de la Casa Gran, mancat d’història antiga, arribà a tenir un màxim de 76 h el 1880, i el 1991 en tenia 18; és al vessant esquerre de la vall, aigua amunt del poble de Puimolar. El seu origen se situa al segle XIX, quan es va construir un nou centre administratiu que substituïa Ribera de Vall. Al seu voltant es va anar reunint una petita caseria.

Comentaris tancats a Altres indrets del terme 5

EL MAPA I EL TERRITORI: EL CAS DEL RIBET DE LA PERIFÈRIA

No fa gaires anys Lluís V. Aracil, el sociolingüista ibèric més conegut i reconegut dins i fora del país, ens recordava i recomanava, amb l’agudesa intel.lectual que el caracteritza, que no s’ha de confondre el mapa amb el territori. I encara que pot semblar estrany, el nostre eminent sociolingüista no es referia en especial als territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans que s’estenen al llarg de la frontera entre Aragó i Catalunya i que, fora d’aquests mateixos territoris, són coneguts des de fa no gaire més d’una dècada —després d’una llarga «disputa» denominalista— amb el nom genèric de la Franja, apel.latiu que sovint també podem trobar amb les seues corresponents variants geogràfiques de Franja de Ponent —si es té com a punt d’observació el Principat de Catalunya— i Franja Oriental— si es té com a punt d’observació l’interior d’Aragó. Si bé Lluís V. Aracil feia referència en concret a la confusió entre l’objecte i la representació de l’objecte, la seua metàfora-advertiment ens ve que ni pintada per reflexionar, ni que sia breument, sobre les comarques aragoneses de llengua catalana o, si es vol, de les comarques catalanes administrativament aragoneses. El matís és prou important, si més no per a alguns.

[@more@]

Primer de tot, sembla evident que hauríem de parlar del mot Franja, darrere del qual hi ha implícitament la idea de territori perifèric respecte a un centre, ja sia la ciutat de Barcelona en el cas de Catalunya, ja sia la ciutat de Saragossa en el cas d’Aragó, territori que si bé forma part de la zona d’influència directa del centre en qüestió es tracta d’un territori marginal, perifèric, no essencial.

Si ha triomfat la denominació Franja per a referenciar el conjunt de poblacions aragoneses de llengua catalana és precisament perquè és un nom creat i aplicat, generalment, des de fora del mateix territori al qual fa referència, creació feta per qui ha confós mapa amb territori, cosa aquesta última, per altra banda, prou corrent en la història de les denominacions territorials; molt sovint és l’estranger —l’estrany— qui bateja el territori, qui té la perspectiva per veure la unitat, la hipotètica unitat, que es desprèn de l’observació del mapa. Què hi farem, ens haurem de conformar amb el nom: ara per ara no en tenim cap d’altre amb prou acceptació per a referir-nos conjuntament a aquests territoris. Malgrat aquesta nova denominació de Franja tot apunta que bona part dels habitants d’aquests territoris encara avui no s’han assabentat del bateig; potser perquè ells formen part del territori i no del mapa.

Com s’acaba d’assenyalar, en el nostre cas ha estat l’estranger qui ha tingut la perspectiva visual per descobrir en el mapa un territori en la intersecció de dos elements de naturalesa molt diversa. Per una banda, trobem l’administració aragonesa, i per l’altra la llengua catalana; la intersecció d’aquests dos elements té com a resultat una llenca territorial allargassada, d’escassa amplada i amb uns límits difusos, en especial en el sector nord-occidental d’aquesta llenca. Bé, a partir del que trobem observant el mapa es pot crear un territori i, fins i tot, donar-li un nom, si es vol un nom merament descriptiu, com ara Franja. D’això se’n diu començar la casa per la teulada o confondre el mapa amb el territori.

Amb aquest nou territori descobert a partir de l’observació del mapa també es pot idear tot un seguit d’elements que ens facen donar sentit al territori en qüestió, produir-ne una personalitat i una unitat que ens permeta ensamblar el nou territori en un cas més gran i general. També caldrà unificar el territori internament, llimar límits i aplicar, quan ens convinga, els comportaments i les actituds d’alguns dels seus habitants a la generalitat de la població, de tal manera que puguem homologar-los amb els seus veïns de l’est o de l’oest, segons la perspectiva de l’estranger obse rvador de mapes i descobridor de territoris. Però, ai las, la cosa és sempre molt més complicada que no sembla: el territori —que no el mapa— és llarg i divers, els límits —interns i externs— sovint són imprecisos, els habitants prou diversos i els matisos prou importants i significatius per a poder parlar, malgrat el mapa, d’un únic territori i una única realitat.

Segurament hauria estat molt més just, des de fora del territori i, si es vol, amb el mapa a les mans, batejar el territori descobert amb un nom encara més descriptiu d’allò que unifica el territori i que comparteixen les diferents parts del territori: la marginalitat; potser hauria estat més just dir-ne el Ribet de la Perifèria, denominació que tanta justificació tindria, sens dubte, des de l’Aragó profund com des de la Catalunya estricta. Perquè si som clars —i, si convé, catalans—, ¿què som els habitants i els territoris de la Franja sinó perifèria de la perifèria? Per a uns serem la perifèria del vestit dels Països Catalans, un vestit que té uns complements que sense ser -ne, en principi, part essencial, ajuden a donar-li una personalitat pròpia: un llacet, un ribet o una cinta, complements sense els quals el vestit ja no seria ben bé el mateix, però que sense els quals tampoc no es desfarà el conjunt del vestit; o potser sí. Certament el nostre que no serà l’únic ribet de la perifèria que li trobaríem, així a primer cop d’ull, al vestit dels anomenats Països Catalans. Hi ha a ltres ribets a la franja més septentrional o a l’extrem sud de la franja meridional, per esmentar només dues possibles «franges». És a dir, estrafent conceptes de la tradició dialectològica catalana, serien els altres Ribets. Però això ja és una altra història: o potser no.

Per a uns altres els territoris administrativament aragonesos i lingüísticament catalans seran el ribet d’un vestit anomenat Aragó, un vestit massa esfilagarsat des de fa centúries —i no només per les vores— que, vulguem o no vulguem, avui per avui es redueix a quatre parracs mal apedaçats al voltant de la ciutat de Saragossa o, des d’un altre punt de vista, escampats per quatre o cinc valls pirinenques. Però això també és una altra història; o potser no.

Sia com sia, en tots dos casos ens trobem amb una mena de ribet perifèric, o si més no a mi m’ho sembla observant el mapa. Però quan s’observa de prop el territori —i els habitants del territori— la cosa canvia, i força; però això sí que ja és una ultra història.

HÈCTOR MORET, filòleg. Epíleg del llibre Franja, frontera i llengua. Lleida, desembre de 1995.

Comentaris tancats a EL MAPA I EL TERRITORI: EL CAS DEL RIBET DE LA PERIFÈRIA

Altres indrets del terme 4

El castell de Cornudella i Sant Pere de Cornudella[@more@]La part central del terme era encomanada a la defensa del castell de Cornudella, esmentat ja el 968 i amb un territori de protecció que algun document anomena pagusde Cornudella. Annexa al castell o prop d’aquest hi havia una església dedicada a Sant Pere que el 1061 fou donada al monestir d’Ovarra; el castell i terme de Cornudella es considerava plenament ribagorçà, en contrast amb el sector de la Terreta, que oscil·lava vers l’òrbita dels comtes de Pallars. Al principi del segle XII es va construir una nova església dedicada a Sant Pere, cal suposar que sobre l’anterior, al fil de la carena, en un indret ara despoblat, de difícil accés. És un edifici en ruïna, sense volta i amb part de l’absis caigut, però amb els murs fins a l’arrencada de la volta i amb prou elements per a poder admirar una de les esglésies romàniques millors de la comarca, amb arcuacions i frisos de pedres en escaquer, que recorden la mà dels constructors d’Alaó. Té campanar de torre de dos pisos i és tradició que les pedres de la seva portalada són les que ornen el portal de Sant Miquel de Ribera de Vall. L’abandonament de Sant Pere de Cornudella és molt antic. El terme del castell de Cornudella formava una universitat pròpia que tenia 33 focs al segle XIV. És difícil de precisar l’àmbit exacte del seu terme, però s’hi incloïa tot el sector de Ribera de Vall. Al segle XIX ja s’esdevingué la fusió amb Iscles, Puimolar, Sant Martí del Sas, Soperunys i altres llocs.

Comentaris tancats a Altres indrets del terme 4