Els Pirineus són molt més amplis, molt més complexos i diversos que els que ens recorden
les potents imatges publicitàries turístiques
A Areny de Noguera s’ha celebrat aquests dies el V Col·loqui d’Estudis Transpirinencs,trobada bianual que en les anteriors edicions s’havia celebrat a Núria.
La trobada, Els poders locals als Pirineus: política, societat i cultura, s’ha fet des d’una vessant històrica, però també amb projeccions cap al present i les perspectives del futur.
Areny de Noguera és una petita població de la Ribagorça d’administració aragonesa situada al marge dret del riu Noguera Ribagorçana entre Pont de Montanyana al sud i Soperia al nord, abans d’arribar a l’embassament d’Escales. Pobles de mitja alçada situats en el camí cap a les parts més altes de l’Alta Ribagorça amb la Vall de Boí, cap a la Vall d’Aran i cap a Benasc. Pobles que sovint esdevenen de pas –en tot cas de parada breu– cap a la cerca de les muntanyes altes dels territoris que en el nostre imaginari hem interioritzat plàsticament com a pirinencs, els que
indefugiblement, segons els cànons de l’ortodòxia, han de tenir cases amb façanes de pedra vista i teulades de pissarra.
Però els Pirineus són molt més amplis, molt més complexos i diversos que els que ens recorden les potents imatges publicitàries turístiques. En tot cas el que veiem de pas des de la carretera és una pinzellada d’un contingut molt més vast que s’estén per uns territoris que poden contemplar-
se des d’òptiques i perspectives diverses. A Areny i Sopeira hom s’adona que el pas de l’estret d’Escales mai deu haver representat un problema de comunicació cap a la part nord, cap a Pont de Suert, on les relacions han d’haver estat sempre fluides. Dalt del poble en una petita carena s’ajacen les restes d’un castell i s’endevinen les condicions estratègiques que les muntanyes marquen i que històricament els homes han aprofitat per establir raons de seguretat i de possessió. En aquest temps, que lentament s’endinsa en la tardor dels colors potents abans no arribi el desplomament i la quietud dels arbres, el delicat paisatge es clou al sud en l’impressionant badall del congost de Mont-rebei que tanca aquest territori. Aquest diumenge, de cel net lluminós per sota del blau nítid i potent, la boira s’ajaçava vora la porta del congost, retinguda, sense trobar el pas que l’aigua sempre encerta. La boira estesa i anivellada al fons de la vall m’ha donat la imatge d’una altra barbaritat que pretén negar terres i destruir paisatge, posant una porta de ciment al congost, com si tot encara fos possible i com si mai s’haguessin de canviar les formes d’explotar els recursos. A ponent d’Areny s’estén un ampli territori que forma la Ribagorça d’administració aragonesa. A banda i banda de riu la llengua és la mateixa, viva, rica i riallera. A la part franjolina, l’expressió escrita de les paraules és però tota una altra, fins i tot en els topònims la forma traduïda és la que esdevé oficial i visible.
L’amfitrió de les jornades ha estat el Centre d’Estudis Ribagorçans que treballa en un immens territori, de poca densitat i de comunicacions no pas idíl·liques. Territori de dues comunitats autònomes i de tres llengües que van succeint-se en diversa sort i consideració. Les fronteres han servit per imposar unes formes d’entendre les coses generades des dels centres de poder que provenen de fora, de les perifèries. El projecte del Centre d’Estudis Ribagorçans és realment ambiciós: dinamitzar culturalment un territori respectant les realitats i les continuïtats que s’hi donen, sense estridències i amb efectivitat.
Gent inquieta com el Carles Barrull, l’Enric Marquès, l’Oscar Jané i molts d’altres, bellugadissos, desacomplexats i innovadors, ho estant aconseguint.
Dijous, 11 d’octubre del 2007 www.elpunt.cat