La creació del comtat de Ribagorça sembla que es vincula a la figura del
comte Unifred I Bernat, que aconseguí la unitat entre els diversos pagi
de la comarca, el Sobrarb i la vall d’Aran, creant la nova entitat jurídica del
comitatus Ripacorcense al 961. Uns anys abans el seu fill Ramón III va
fundar el bisbat de Roda.
L’àmbit territorial d’aquest comtat primigeni incloïa la Ribagorça fins a Caton,
amb la vall de Boi i Sant Pere, per la banda de Sobrarb fins a Matidero. Dins
del comtat es dividia per la serralada del Turbó entre una part de muntanya
coneguda com Super Aras o Montanis, i els pre-pirineus anomenat
la Marchia.
Els comtes de Ribagorça governaven el territori com a condomini, en el qual
el primogènit era el successor natural. A principis del segle XI, la línia de
successió directa s’esgota, i el comtat perd la seva independència a costa dels
territoris veïns, d’una banda el regne navarrès que dominarà les terres de
ponent i els comtes de Pallars, que controlaran les terres de llevant.
Entre 1035-1045, l’infant Gonçal I Sanç
crea el regne independent de Ribagorça Sobrarb, que li va mancar el recolzament
dels seus propis súbdits. En posterioritat (1047), Ramir I rei d’Aragó
aconseguí recuperar el títol de regne de Ribagorça amb el suport dels nobles
del país, si bé va incloure el territori com a part de les propietats del casal
d’Aragó. L’infant Sanç Ramírez governava directament el territori des de la
nova capital, Benavarri, amb l’ajut d’un consell del nobles (vicharii
comitis) , i més tard va voler independitzar-lo d’Aragó sense sort.
Amb la creació de la Corona d’Aragó es va reconèixer la seva personalitat
històrica, i la seva unitat territorial un cop el casal de Barcelona va
annexionar el Pallars Sobirà. En el segle XIII, el territori es dividiria en
vegueries. En el 1322, quan Jaume II delimita el comtat el farà a partir dels
límits naturals, des de la Noguera fins al Cinca i des dels Pirineus a Tamarit
i Monsó.