Areny acull el correllengua 2008 i el Cerib lamenta la desídia institucional

 Areny va acollir ahir a la tarda (divendres 12 de set) la jornada del correllengua 2008 amb
la presència de Ramon Tremosa, Ferran Sánchez Agustí, Jordi Campillo,
Manel Riu, Mir Roy i Jordi Moners, que van presentar els seus llibres.
L’acte va estar organitzat pel Cerib i el Casal Jaume I de Fraga i
van col·laborar l’Institut d’estudis altoaragoneses, i l’Ajuntament i
l’Associació Cultural de Areny. Els llibres van ser "Catalunya país
emergent" de Ramon Tremosa (Ed 3i 4), "Maquis al Montsec. Del Migdia
francès a l’Aran i el Pallars (1994- 1956) de Ferran Sánchez Agustí
(Pagès Editors), "On és la calixera?. L’espoli del patrimoni
històicartíostic Alt-pirinenc al segle XX" de jordi Campillo (Garssineu
Edicions) "Em dic Mireia i el meu cony és diu Carlitos" de Manel Riu i
Mir Roy (Cossetània edicions), La llengua de Castigaleu (Ribagorça).
"Estudi de dialectologia", de Jordi Moners (Centri d’Estudis
Ribagorçans)i revista Ripacurtia n 5, "La perdua de furs al Pirineu"
(Centri d’Estudis Ribagorçans).

 Durant
l’acte, el Cerib va lamentar "la desídia en matèria cultural existent
en la Ribargorça, que es reflecteix que ni el president de la comarca
ni cap partit politic representat en la comarca s’han pronunciat sobre
el manifest de l’Informe de cooficialització de les llengües pròpies de
la Ribargorça presentat pel Cerib al març de 2008 a l’ens comarcal"

 

Manifest del Correllengua de la Franja de Ponent 2008

Si no salvem la llengua, que és el nostre senyal d’identitat més clar i
més contundent, faria segles que estaríem completament assimilats. Per
això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem
rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En democràcia, quan
semblava més fàcil, els centralistes han vist una ocasió d’or de
treure’ns la raó moral: contra Franco sí que valia la llengua catalana,
però ara, que vivim al paradís de la democràcia, ja no cal, ens diuen,
i si la volem preservar que sigui com un bé històric, com una relíquia,
però sense interferir en la “lengua de todos los españoles”.Necessitem
també la innegociable unitat de la llengua, perquè
altrament els perjudicis lingüístics són immensos.Aquestes paraules són
de l’escriptora i periodista Isabel- Clara Simó, i a la Franja de
Ponent també es poden aplicar.És cert, la Franja no és una torre de Babel.
A la Franja es parla català i és la nostra llengua. És evident que
tenim una gran riquesa dialectològica i lèxica, fet que ens ha
d’enorgullir i pel qual hem de mostrar una especial preocupació, però
també és científicament evident quina és la nostra comunitat
lingüística, i és la llengua catalana el que fa que l’Aragó tingui una
Franja, que tingui un patrimoni lingüístic trilingüe i una pluralitat
cultural innegable.D’altra banda, la realitat també és que els
catalanoparlants de la Franja no tenim drets lingüístics. Quan el 23
d’abril de l’any passat va entrar en vigor el nou Estatut d’Aragó,
va quedar clar a l’article 7 que l’Aragó tenia llengües, encara que no
s’especificava quines eren, i va quedar clar també que, fossin les que
fossin, no eren oficials.L’article 6 de l’Estatut recull que tenim “els
drets que ens atorguen els instruments internacionals que Espanya hagi
subscrit i ratificat, i que els poders públics aragonesos han de
vetllar pel seu respecte i protecció, promovent el seu ple exercici”.
Doncs, segons aquest article, s’està incomplint la legalitat vigent, ja
que s’ignoren voluntàriament les valoracions del Comitè d’experts del
Consell d’Europa sobre l’aplicació de la Carta Europea de les llengües
regionals o minoritàries a la Franja.I per la seva part, la Llei de Llengües,
amb dotze anys de retard, continua sent una vella promesa i el seu
avantprojecte, de plena actualitat, és bla, condescendent i fal·laç.
Pretendre desenvolupar una llei lingüística sense l’oficialitat, amb
voluntarietat per tothom, sense obligacions per ningú, on en lloc de
“garantir” vol “afavorir” l’ús de la llengua a les administracions
públiques, no és responsable i no pot garantir els nostres drets
lingüístics.La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. És a dir: que la Flama del Correllengua
ens incita a ser homes i dones lliures, a decidir per nosaltres
mateixos i a dissenyar el nostre propi futur.Visca la llengua i avant
el Correllengua!

Quant a ponent

\"El jo no té circumstàncies especials, si no entenem per circumstàncies tot allò que rodeja una descàrrega elèctrica, o el pus que surt d\'una ferida. El jo és el jo, és un fet, exactament com la farigola i té com la farigola una entitat i una vida que li són pròpies.\"... M. Bauçà
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.