Pallars, Ribagorça

 

 Montanya. Així, amb o. D’esta manera se’n diu, a la terra plana, de la immensa regió pirinenca, des dels primers plegaments del Prepirineu fins a l’anomenat Pirineu axial, carena principal (“crenxa», en diem) o partió d’aigües entre el Mediterrani i l’Atlàntic, entre el món catalanoaragonès i el seu veí occità.
Entre, també, la cuina del corder i la de l’ànec, amb les seues respectives xarneguitzacions i gavatxitzacions en funció dels estats homogeneïtzadors (Mestre Fabra, que estàs en el cel, perdona’m les innovacions lèxiques!).
Històricament, un territori marcat per l’existència de diverses entitats feudals que en van marcar l’esdevenidor: els comtats de Pallars i de Ribagorça, el vescomtat de Castellbò. Marques frontereres d’una història molt complexa, difícil de representar en un mapa, darrers bastions rebels contra la monarquia renaixentista que intentava acabar amb el feudalisme. La Ribagorça en va ser
l’últim reducte fins que va caure al segle XVI, en temps del malnomenat Felip II (per què II? Qui cony va ser, doncs, Felip I d’Espanya?). Pel que fa al Pallars (de fet, Pallars Sobirà), és
considerat el darrer comtat català independent, i protagonitzà una cruenta guerra contra Ferran II d’Aragó, dit «el Catòlic».
Enguany, autoritats civils i gestors culturals han promogut l’Any Hug Roger III, senyor de les muntanyes i darrer comte de Pallars, del qual commemorem el 500 aniversari de la mort, presoner i
vilipendiat, al castell de Xàtiva. Un personatge del morro fort que els pallaresos volen mitificar com un dels nostres herois nacionals.
I sens dubte que ho aconseguiran, perquè la biografia del personatge dóna molt de joc. Us recomano molt especialment la visita a l’exposició sobre la seua persona i època que han inaugurat
al Museu d’Història de Catalunya, al port de Barcelona. Una autèntica aposta de futur, basada en el passat, per al desenvolupament cultural i social del territori que l’ha generat.
Mentrestant, la Ribagorça vol i dol. La seua estructura de patchwork, de collage, de vuits i nous i cartes que no lliguen entre el món català, l’aragonès i el gascó fa difícil que hi quallen iniciatives
similars a les pallareses.

El Centre d’Estudis Ribagorçans fa bonament el que pot, en l’intent de crear una consciència
col·lectiva entre terres massa diverses, poc cohesionades i, en conseqüència, gens solidàries. Com un allioli que, per molt que gires i gires, no acaba mai de lligar. Al capdavall, l’única característica
«nacional» que compartim les diverses, diguem-ne, «famílies» ribagorçanes és la passió per l’excel·lent girella autòctona.

Ramon Sistac TEMPS DE FRANJA Núm. 47.

Quant a ponent

\"El jo no té circumstàncies especials, si no entenem per circumstàncies tot allò que rodeja una descàrrega elèctrica, o el pus que surt d\'una ferida. El jo és el jo, és un fet, exactament com la farigola i té com la farigola una entitat i una vida que li són pròpies.\"... M. Bauçà
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.