LA FRANJA DE PONENT: LA LLENGUA EN PERILL

(L´ensenyant QUIM GIBERT ens alerta de la situació d´asfíxia que viu el català a la Franja de Ponent)                                                                            

Una llavor llençada en terra erma s'asfixia. No dispensar un tracte de respecte a la llengua i la cultura d'un territori és deixar-la també com un peix fora de l'aigua. És per això que les institucions de govern tenen l'obligació d'emparar el patrimoni lingüístic i cultural, així com donar seguretat afectiva als seus parlants. Uns lligams sòlids irradien comprensió i seguretat. Altrament, la carestia de demostracions d'afecte provoca vulnerabilitat i, sobretot, reaccions tanàtiques. Una llengua i la cultura abandonada és percebuda socialment com quelcom brut, defectuós i poc apte per a la modernitat.
Si les coses al ras es rovellen i acaben malmeses, la imposició a més a més d'una llengua aliena situa en el corredor de la mort la llengua pròpia del territori. En termes lingüístics, es tracta d'una situació de subordinació comparable a les pràctiques colonials. En el nostre cas, esdevé el detonant que provoca la desaparició, marginació i degradació a la Franja de Ponent del català. I, en conseqüència, es converteix en un anàleg de la mort.
Els socialistes aragonesos, a hores d'ara en el govern de Saragossa i als ajuntaments de Fraga, Tamarit de la Llitera, Mequinensa, Torrent de Cinca… són plenament conscients que en temes lingüístics actuen en contra precisament d'un dels seus principis. Ho fan quan neguen les prestacions apropiades a un col·lectiu per raons de llengua. El mateix president Maragall rellegint unes paraules d'Ernest Lluch, amb motiu del darrer congrés del PSC, deia: «socialisme és dur la màxima llibertat, igualtat i fraternitat a la societat» (La Vanguardia, 26.6.04). No diuen que el pitjor discriminat és aquell que es deixa discriminar? Quan estimes a qui et maltracta, el psiquiatre Boris Cyrulnik sosté que s'ha produït l'aprenentatge d'«una afectivitat insegura, inhibida o ambivalent» (La Vanguardia, 12.10.03). Aquesta discriminació lingüística i cultural es produeix amb el consentiment d'un gruix de catalanoparlants locals armaritzats, que acostumen a ser els més hostils a allò català, i de castellanoparlants establerts a la Franja poc disposats a integrar-se lingüísticament. Igual que els populars Eduardo Zaplana i José Luis Olivas, que han presidit la Generalitat Valenciana ignorant la llengua dels valencians, Fraga ha tingut en anteriors legislatures regidors de cultura que tampoc parlaven català. Aquesta dada permet entreveure com es planteja la política cultural a Fraga.

[@more@]Tant és així que durant la Festa Major de Fraga de 2003 un grup de titelles d'Arenys de Mar, La Provisional Teatre, havia estat contractada per a un espectacle infantil i hores abans de fer-lo, una representat municipal va donar ordres taxatives a l'esmentada companyia perquè presentés el muntatge en versió castellana. A diferència d'Els Comediants i d'altres grups vinguts de Catalunya endins, que en ocasions anteriors no van tenir el valor de fer-ho en català quan van rebre les mateixes peticiones, els arenyencs van fer parlar els titelles en la nostra llengua. Potser arran d'aquest desafiament dels titellaires mai més siguin contractats per l'ajuntament fragatí. O potser arran d'aquest desafiament, en tant que gest digne i valent, tornin sovint a la Franja de Ponent.
Soren Kierkegaard, filòsof danès, deia que arriscar-se produeix ansietat, però no arriscar-se és perdrés a si mateix.

Quant a ponent

\"El jo no té circumstàncies especials, si no entenem per circumstàncies tot allò que rodeja una descàrrega elèctrica, o el pus que surt d\'una ferida. El jo és el jo, és un fet, exactament com la farigola i té com la farigola una entitat i una vida que li són pròpies.\"... M. Bauçà
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.