PER QUÈ L´ARAGÓ NO RECONEIX EL CATALÀ?

("Per què L´Aragó no reconeix el català ?",es pregunta el psicòleg i col.laborador QUIM GIBERT) La bona gent de la Franja de Ponent, que estimen la llengua autòctona del territori, es va refiar que l’oficialitat del català seria un fet amb l’arribada dels socialistes al govern d’Aragó. I és que en els darrers anys el president Iglesias fins i tot ha renovat mandat. Malgrat això, aquest catalanoparlant de Bonansa (Ribagorça) no ha complert les reiterades promeses en favor del català. No diuen que el mot socialisme és sinònim d’igualtat entre les persones i els col·lectius?
Fer oficial la nostra llengua en aquesta llenca sota administració aragonesa, amb el Principat català al costat de rerepaís, és copsat com una temeritat. Dignificar el català a la Franja és córrer el risc de despertar entre els franjatins la seva catalanitat. I això, és clar, a l’executiu de Saragossa li fa més por que una pedregada. Per la mateix raó, el govern grec també margina sense cap escrúpol la identitat lingüística i nacional de Salònica i de la seva àrea d’influència. I és que el bressol d’Alexandre Magne alberga població amb la mateixa identitat que la de la Macedònia independent, estat veí nascut de la desmembració de l’antiga Iugoslàvia. És a dir, la legislació vigent no contempla com un maltracte que la llengua pròpia la Franja de Ponent i d’aquest territori macedoni de Grècia siguin ignorades pels seus òrgans de govern.
No oblidem que la llengua és un dels elements a partir del quals s’articula un territori. I és que la llengua és un símbol d’identificació i cohesió. «En la mesura en què els ciutadans dominen la llengua nacional i la utilitzen en la seva vida diària es converteixen en senyals de força d’una nació i de la seva integritat», apunta Kenneth McRoberts, professor de filosofia política. En el cas que ens ocupa, la castellana és la llengua que exerceix aquesta funció a l’Aragó. Se suposa aleshores que tenint una llengua comuna, aquesta dominarà i estarà lligada a la visió d’una terra. Per tant, l’objectiu del govern de Saragossa no és altre que crear una identitat comuna aragonesa d’expressió castellana. En aquest sentit, l’executiu que a hores d’ara presideix Iglesias afavoreix el vincle envers aquesta identitat lingüística com si es tractés d’una opció lliure. Ho fa mitjançant mecanismes que funcionen coactivament però fent imperceptible la seva acció. Salvador Cardús afirma que aquesta virtut d’obtenir la submissió voluntària fa prescindible la consciència reflexiva a l’hora d’aconseguir l’adhesió de l’individu a la comunitat «i el seu compromís en la defensa d’allò que és presentat com els interessos generals». Tant és així, que a la Franja de Ponent pocs són els que se senten discriminats per raons lingüístiques. Pel sociòleg de Terrassa aquesta normalitat, que arracona la llengua autòctona en benefici del castellà, és l’adequació de les rutines a unes expectatives inconscients: «és sobre aquest món donat per descomptat, sostingut damunt d’unes evidències col·lectives, que es construeix la realitat de la vida quotidiana». El contrari de la normalitat és la reflexivitat que, segons Cardús, neix de l’aparició d’un obstacle que trenca la còmoda rutina que fins llavors responia a les expectatives típiques i habituals.
[@more@]Oficialitzar el català per a 45.000 persones, que són aproximadament els habitants de la Franja, és vist per l’administració d’Aragó com una manera innecessària de complicar-se l’existència. Quan les institucions de govern són reticents a reconèixer una realitat lingüística diferent a la majoritària, sempre tenen el pretext que funcionar amb una llengua comuna, la que consideren correcta, és més fàcil i més eficaç. En paraules de McRoberts «hi haurà menys barreres internes». I, aleshores, el sentit de ciutadania comuna i correcta serà més intens, més homogeni, més castellanoaragonès.

Quant a ponent

\"El jo no té circumstàncies especials, si no entenem per circumstàncies tot allò que rodeja una descàrrega elèctrica, o el pus que surt d\'una ferida. El jo és el jo, és un fet, exactament com la farigola i té com la farigola una entitat i una vida que li són pròpies.\"... M. Bauçà
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.