ELS NOMS COM A FETS IDENTITARIS DELS POBLES

(Que els noms dels llocs són una mostra ben palesa dels fets identitaris en ho diu el psicòleg QUIM GIBERT a "´Paciència´ li diu el gat a la rata mentre se la cruspia".) Si a hores d’ara a la Franja de Ponent i a la Catalunya del Nord hi ha noms de lloc molt ridículs és perquè van ser modificats sense solta ni volta del català al castellà i al francès respectivament
Quan algú no et vol pagar, a Fraga et poden etzibar un «vés a cobrar al Sotet» (sector d’aquesta vila que toca al riu Cinca). I a aquells que baden, se’ls diu que «estan a la figuera». Es tracta de frases fossilitzades que des de fa anys i panys no han deixat de dir-se. De vegades aquestes locucions conserven mots en desús o bé que han perdut significat. Amb llibres com ara Modismes i frases fetes de la parla de Fraga i Les cançons de la nostra gent, entre d’altres, l’estudiós Josep Galan va voler retratar el nivell col·loquial de la nostra llengua a la Franja de Ponent i la seva història. Sortosament el català gaudeix d’una riquesa considerable en aquests topants: «A Fraga en diuen barral/ a Saidí, la cantereta/ a Torrent, diuen sillona,/ i a Miquerença, argoleta.» Barral, cantereta, sillona i argoleta són quatre mots que serveixen per dir el mateix.
I que, a més a més, no coincideixen amb la forma estàndard, que és càntir. Saidí, Fraga, Torrent i Mequinensa (popularment coneguda com a Miquerença) són viles del Baix Cinca, unes veïnes de les altres. Aquestes expressions tan arrelades a la terra delaten que la llengua de la contrada no és altra que la catalana. Per contra, és improbable veure surar per les costes mediterrànies un iceberg. Aquests blocs mastodòntics formen part d’un paisatge nòrdic aliè a la nostra realitat. Probablement per això hem mantingut en català aquest nom que prové del neerlandès, malgrat que la traducció d’iceberg sigui senzillament «muntanya de gel».
[@more@]Precisament en els països on hi ha icebergs també hi predomina la blancor. Tant és així que els seus habitants tenen diferents maneres per dir l’esmentat color. En allò que per a nosaltres és blanc, les cultures del «bell nord glaçat», que diria Bob Dylan, hi veuen vuit colors segons la seva tonalitat. En els torrats del desert els tuaregs també hi detecten una gamma de colors que a nosaltres ens passen totalment inadvertits. Els pobles tenen les paraules que necessiten per identificar el món on es mouen quotidianament. Acostumen a ser paraules nascudes fruit del medi on s’han creat. Per això, resulta si més no retorçat enderiar-se a traduir (o substituir en una altra llengua) la toponímia autòctona. En aquest sentit, durant anys Mutxamel (l’Alacantí) i es Castell (Menorca) han estat Muchamiel i Villacarlos.
Així mateix, el general Primo de Rivera va rebatejar el pas fronterer del Portús (Alt Empordà) amb el nom de Los Límites. Massalió (Matarranya) i la Guingueta d’Ix (Alta Cerdanya) continuen sent oficialment Mazaleón i Bourg-Madame. Si a hores d’ara a la Franja de Ponent i a la Catalunya del Nord hi ha noms de lloc tan ridículs és perquè van ser modificats sense solta ni volta del català al castellà i al francès respectivament. Fer-ho de forma tan barroera ens dóna pistes de quina és la llengua de l’indret. Reflexionant entorn el genocidi nazi, el filòsof George Steiner es va preguntar com era possible emocionar-se tocant Schubert a la nit, llegint Rilke al matí i torturant al migdia.
Salvant les distàncies també podríem reflexionar entorn els lingüicidis en actiu, en tant que formes de genocidi. Per passar a preguntar-nos com un govern socialista pot lliurar el premi de les Lletres Aragoneses del 2004 al mequinensà Jesús Moncada, escriptor en català, i deixar morir per inanició aquesta llengua a la Franja de Ponent. I, per postres, voler fer de Saragossa la capital del desenvolupament sostenible amb una exposició universal l’any 2008. Allà Dins és una extensa zona forestal de Fraga i la Secanella del Topinaire un carreró de la part vella de la vila. Són tan nostrats aquests noms que res ha pogut impedir que persistissin sans i estalvis.
Els pobles tenen les paraules que necessiten per identificar el món on es mouen quotidianament, paraules nascudes fruit del medi on s’han creat

Quant a ponent

\"El jo no té circumstàncies especials, si no entenem per circumstàncies tot allò que rodeja una descàrrega elèctrica, o el pus que surt d\'una ferida. El jo és el jo, és un fet, exactament com la farigola i té com la farigola una entitat i una vida que li són pròpies.\"... M. Bauçà
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.